26 de gener, 2009

Yes, wee - kend !!!

I va arribar el cap de setmana, sí, cap de setmana!!! i quin vent! diuen que el vent influeix en les emocions, en la ment de les persones, n'estic segura, m'ho crec. Diuen que els dies de vent augmenta el nombre d'agressions, assassinats... per desgràcia també hi ha més accidents. No vivim pas en consonància amb la natura, sinó que vivim en ambients modificats, adaptant l'entorn a la nostra voluntat. Suposo que això fa que encara es noti més quan hi ha fenòmens meteorològics més intensos, fa que les conseqüències siguin pitjors. La nostra actitut generalitzada de no respecte de la natura, de veure la natura com una entitat per sota nostre fa que no responem el més adequat possible i que ens emprenyem més quan plou exageradament o fa un vent huracanat poc habitual...
Però bé, abans del cap de setmana passat, hi va haver la setmana passada... i d'aquella setmana recolliré algunes situacions de les que vaig formar part o vaig ser testimoni.
per exemple, el dimarts anava amb tren cap a Barcelona, a l'hora que els coles ja han acabat... el vagó no anava pas ple de colegials... però just davant meu seia una nena maquissima amb la seva mare. Xerràven relaxadament, i la nena va fer una pregunta a la mare, una pregunta no pas de dubte, sinó amb la intenció d'iniciar una meravellosa explicació. Havia descobert quelcom i volia compartir-ho. La nena va preguntar a la mare:
- saps perquè llapis en anglès es diu pencil?
- per què?
- Per què tu penses coses i el llapis ho pensa i ho escriu.
- Si? vols dir que és per això? qui t'ho ha dit?
- Ningú, ho he pensat jo. Pensil, perquè penses i s'escriu.

si haguéssiu estat allà i haguéssiu sentit el to de veu i la seguretat de la nena haguéssiu quedat tant encantats com jo. Em va fer molt feliç!

Una altra situació, el mateix dimarts, de nou en tren, tornant a quarts de nou del vespre direcció sabadell... al seient de l'altra banda i davant meu dues dones, una de les quals massa maquillada (pel meu gust) li deia a l'altre que se la mirava no massa convençuda:

- aunque haya crisis una mujer no va a dejar de ir a la peluqueria por que haya crisis, de verdad, tenemos que estar siempre bien, sabes?

gairebé vomito!! el to de veu i l'actitut empitjoraven molt les brutals declaracions, aquesta tia no té ni idea del que suposa la situació econòmica actual per molta gent i a sobre arrossega un deix masclista molt desagradable!!! ecs!!

i acabem amb una extranya i entranyable declaració d'amor... situeu-vos a una escola, al passadís de parvulari. La classe de P5 surt per anar al pati. Els nens i nenes fan quelcom molt semblant a una fila, estan xerraires i al voltant encara algunes aules son plenens de nens més grans fent classe. La mestra, amb intenció correctora pregunta als nens:

- que anirem pel passadís en silenci???

i un nen, dels dolçament entremeliadets i espavilats de la classe respón:

- sí!!! i me casaré contigo!!!!

i ale, així, sense més. Ella, davant la declaració inesperada només pot somriure i pensar, noi, conserva sempre aquesta alegria i desició en l'amor!

i va arribar el weekend i divendres vaig sortir tant que dissabte no vaig anar a classe a Barcelona, tal com era el meu deure... però vaig anar a Barcelona igual perquè havia quedat per dinar amb una amiga. I vaig fer temps comprant-me una samarreta maquissima. Ah! arribar a BCN ja va ser una odissea, els trens ja no funcionaven!

i a Barcelona vaig passejar pel mercat de la Boqueria, i les imatges i olors em van produir un gran plaer... plaer mental que es va convertir en físic inesperadament, provocant que baixés la rambla entre enrojolada i somrient!

El vent va modificar els plans que tenia per la nit de dissabte, però la veritat és que també va acabar molt bé.

dos ampolles de vi entre tres, secret ibèric, stroomp i altres delicatessen per sopar, borratxera tonta, mp3 per taralejar bandes sonores rambla abaix, caipirinya per acabar de rematar el puntazo alcohòlic, uns amics ens salven de l'aïllament a la gran ciutat portant-nos en cotxe cap a casa... cap a casa??? noooo! a seguir la festa!! més alcohol, cervesa amb tequila i acabem cridant:

- Yes, wee - kend!!

20 de gener, 2009

18 de gener, 2009

obrir els ulls...

L'organització política del món on vivim és una mentida. A aquest tros de món, cada cop més incert, que anomenem occident, vivim creient que la democràcia ha triomfat després de les terribles guerres del segle XX i que el sistema econòmic i polític actual és el definitiu... la millor opció. Tot plegat una barreja de mentides i veritats a mitges, fruit de massa interessos individuals i poc interès col·lectiu.

El món és injust. El repartiment de la riquesa és terriblement desigual.
L'explotació dels recursos no s'adiu a les necessitats dels éssers humans, sinó a la voluntat d'uns quants d'augmentar cada cop més els seus beneficis, sense tenir en compte que si no comencem a ser responsables destruirem la terra que ens alimenta, que ens sosté, que ens dóna la vida.
El capitalisme perpetua diferències socials i injustícies humanes. I poca gent el qüestiona.
Podem expressar valoracions morals, filosòfiques, socials sobre aquest sistema economic i social. I podem expressar-les des de punts de vista ben diferents.
Però a més de valoracions, hi ha fets. Fets objectivables. És objectivable el mecanisme de funcionament del capitalisme. Un mecanisme basat en exprimir la força de treball al màxim per obtenir cada cop més marge de benefici. El benefici no és col·lectiu, sinó que se'l reparteixen uns quants, una porció de la població ínfima.
Mentre que la majoria pertanyem al conjunt de la força de treball.
No sóc economista. L'economia sempre m'ha espantat i fastiguejat. Però a dia d'avui crec molt necessari entendre algunes coses i posar-me al dia del funcionament de l'economia actual i de les alternatives. Perquè d'alternatives n'hi ha... o n'hi hauria.

Fa dos setmanes que assisteixo a un curs sobre la crisi que imparteix a la ciutat el Seminari d'economia crítica Taifa. (seminaritaifa.org)
Recomano apassionadament a tots que us n'informeu, que els escolteu si en teniu l'oportunitat. La tasca que fan és molt necessària en un moment en que crec que una de les grans dificultats amb que ens trobarem les persones que no estem d'acord amb el món on vivim és que la gent no és conscient de la gravetat de la situació en que viu. Cal que tothom obri els ulls, que s'informi a la població del greu perill que correm i de que hi ha alternatives. La població no és conscient del poder que té. El poder de la ciutadanía és inhibit des dels estaments governamentals, des de les grans corporacions i empreses, des de tots aquells que volen seguir mantenint la seva situació de favor.

Hi ha crisi. És cert, però no és com ens l'expliquen els mitjans audiovisuals dominants. La crisi va més enllà d'una crisi financera, més enllà d'una de les recessions assumides com necessàries del capitalisme. El capitalisme es basa en una gran contradicció que el portarà a crisis cada cop més virulentes, que sempre afectaran als mateixos, cada cop amb més duresa.
El capitalisme es basa en el consum irracional de la població. S'empeny a les persones al consum constant i desmesurat per obtenir beneficis. Però per poder obtenir cada cop més benefici cal exprimir cada vegada més a la mateixa població que es pretén sigui consumidora. Per aumentar el marge de benefici s'ofega als treballadors, rebaixant sous, eliminant llocs de treball, augmentant jornades laborals i en general endurint les condicons laborals... En conseqüència aquests que han de ser els consumidors que facin rodar l'engranatge capitalista tenen cada cop més dificultats per consumir. Baixa el consum, el sistema entra en recessió, necessita seguir augmentant beneficis... i , en comptes de pensar el repartir més justament els recursos... la solució sempre passa per apretar cada cop més als treballadors. És incongruent i insostenible que la població sigui ofegada d'aquesta manera. El capitalisme s'autodestrueix. Però això ningú ens ho explica.

Senyores i senyors, nens i nenes, grans i petits... no vull allargarme més avui... però vull convidar-vos a que us informeu. A que pregunteu. A que no us quedeu amb la primera explicació que us donin... Si el sistema es debilita, ara és el moment de canviar. La crisi no té perquè ser tan sols un problema, a més pot ser una oportunitat.

Tinc por... perquè els líder mundials d'aquesta gran mentida a la que anomenen democràcia no pensen solucionar-ho de forma justa, de forma correcta...

cal més informació real i participació ciutadana!!!!!!!!!!!

obriu els ulls!!!!

13 de gener, 2009

Noves

Les noves tenen a veure amb el blog de contes... ja hi podeu llegir un mini-micro-conte que hi he penjat... res, res, és més aviat un apunt sobre una sensació, però li direm conte...

Avui de nou comentari cinèfil, però no pas de cap estrena... ahir vaig veure: 'abierto hasta el amanecer'. Brutal. M'encanta el Tarantino i les cares que posa fent de delinqüent sexual paranoic. Clooney boníssim, i no em refereixo al físic, que és evident, sinó a l'elegància que desprèn, aquell punt de xulo tan agradable que té. I el paper de Harvey Keitel, pacificador, predicador decebut amb el seu déu i caçavampirs de la hòstia. I el ball de la Salma Hayek? M'encanta quan li posa el peu a la boca al tarantino abocant-li wisky, i m'encanta el poder que té en aquell moment.
M'agrada la pel·lícula, m'agrada molt. Hi ha moments molts bons, com quan han de passar frontera i els germans es posen a discutir al lavabo, com resolen la situació quan la policia entra a l'autocaravana on viatgen, les mirades de la noia i del policia en aquell instant... i el moment caçavampirs, amb vallesta, una estaca mecànica i condons plens d'aigua beneïda!!! M'ho vaig passar molt bé... i és clar... avui no hi havia qui es llevés... haig de solucionar el tema de la meva disciplina horària...


petons

08 de gener, 2009

HEU VIST FLAME I CITRON?


Ahir vaig anar al cinema , després de massa dies sense anar-hi. La cartellera, en principi, no se'm feia massa atractiva. No em venia de gust ni la Jolie desesperada buscant el seu fill, ni el Carrey dient sí esbojarradament, ni el 007, ni els draculins adolescents, ni madagascar 2, que la primera no em va agradar gens!!! ni res de res... Austràlia ja la vaig veure i no em va convèncer gens, em va decepcionar. Bé, vaig dubtar doncs, carrey encara i sabent que no serà gran cosa??? Jolie perquè la dirigeix l'Eastwood?? res de res... a un cantó de la cartellera Flame i Citron... curiós títol que no ajuda massa a saber de què va la pel·li. Per l'idioma dels crèdits i la imatge del cartell descobrim que pot tenir a veure amb el nord d'Europa, amb la Guerra Mundial... dos homes, un pèl roig i un miop apareixen en misteriosa actitut... espies potser?? ens decidim a veure-la.



Bé, doncs, Flame i Citron és la història inspirada en dos personatges reals, dos activistes de la resistència danesa que durant la segona guerra mundial es van dedicar a eliminar nazis... tota una història que parla de la resistència, la guerra, d'agents dobles, corrupció. Una història en què no tothom és el que sembla, en que alguns bons no són tan bons... els dolents continúen sent dolents, encara que algun demostri un deix d'humanitat en algun moment...
És lenta, l'acció avança amb calma, però la història està molt ben feta, i manté l'atenció de qui s'ho mira a través del patiment dels protagonistes, dels seus dubtes, de les seves contradiccions i passions.

Em va agradar, la recomano.

05 de gener, 2009

Rectificar és de Barbis...

L'altre dia vaig deixar escrita una frase que atribuia al Woody Allen, al final del post... doncs bé, avui la rectifico, perquè, tal com he fet amb la coneguda frase que hi ha per títol d'aquesta entrada, la vaig versionar, modificar... avui he mirat el mail i la frase del Woody Allen, en realitat, és aquesta:

No em fa por el demà, per què em va agradar l'ahir i M'ENCANTA l'avui!

a veure... que, fet i fet, ve a ser el mateix... però ja em quedo més tranquila.

Ah! no tinc res a veure amb la Barbie, eh!! que no crei confusió el títol del post! Els gustos de nina rosseta no tenen res a veure amb mi, ni em van els descapotables roses, ni monto caballs blancs amb trenetes de colors, ni sóc la més fashion portant vestidets de princesa fins a fer vomitar... tampoc en el físic res a veure, per sort... Us imagineu algú amb els pits més voluminosos que el cul? Aquesta era la nina amb què jugava de petita... una paia superoperada o bé amb un problema greu de talla... quins mals d'esquena... devia tenir alguna cosa a veure amb el fet que sempre estigués de puntetes?? no us vau fixar mai en els peus de la Barbie? sempre de puntetes! Bé... després d'aquestes reflexions tan profundes que "cuidao" que no ens donin un nobel... (i després no tinguem foc...) me'n vaig a fer gestions d'ultima hora...

altres modificacions voluntàries de refranys i frases fetes:

- Bon tren i bambes noves.
- filar mims.
- cuando el gajo vuela bajo has lanzado la mandarina sin efecto.
- Rectificar és de Barbis.

02 de gener, 2009

2 de desembre

Els canvis no paren. Bona senyal, el dia que deixi de canviar és que estic morta i enterrada... preferentment incinerada.

A la merda el facebook. He decidit esborrar-me'n, desfer-me'n. Ja ho havia pensat i dit i ahir per impuls ho vaig fer. Amb això aposto per la relació directa amb els meus amics, vull mirar més als ulls a la gent, vull quedar més per fer cafès. I vull perdre menys temps al carallibre i davant l'ordinador de merda. Fins i tot em prenia temps del blog el facebook, o sigui que fora.
Per impuls, la nit del 31 vaig fer altres coses. Quan encara estava ben serena vaig decidir apostar per la normalització de la relació amb una persona de qui estava allunyada. No se si hi haurà realment un apropament, però jo he fet la meva petita aportació amb molta ilusió. Vaig decidir aparèixer per sorpresa i felicitar l'any nou a algú amb qui feia mesos que no parlava. Coses de la vida... n'estic contenta, crec que vaig fer bé.
Més impulsos... quan la nit era avançada i ja havíem ballat amb Boney M., Los Manolos, Mano Negra i Shakira... vaig animar-me massa i bueno... en resum , un mosso va acabar demanant-me les dades... i no era pas per tenir una cita romàntica... no donaré més detalls, però és prou catxondo, jejejej, ja escriuré un conte inspirat en els fets... cap d'any, festa molt animada, molts amics i molta música.

A més de renovar colors del blog he renovat els links de la secció Mira. El dia de cap d'any vaig amenitzar els colegues amb un cd de grans èxits patxangueros... com "l'ombelico del mondo", "que la detengan" "Daddy cool", "hips don't lie", "la camisa negra", "Mala vida" "Let's groove", i "amigos para siempre" de los manolos, entre moltes d'altres cançons... quin retrobament el de Los Manolos... quin peazo grup!!! jajajaj. Una festa no serà una bona festa a partir d'ara a no ser que acabem borratxos cantant l'amigos para siempre lailolailolailolà!!! jajaj, els teniu linkats aqui al costat...

Però bé, abans de seguir posant en greu dubte el meu bon gust musical us diré que també estic fent interessants reculls de disco i funky setentero. mooooolt guaiiii.

Més regalets d'any nou... una colega, l'altre dia, despedia un mail amb aquesta frase del Woody Allen:
"El demà no m'espanta perquè l'ahir em va agradar i l'avui m'encanta".

Petons...