23 de novembre, 2009

tancar cercles

que si la vida és una etapa rera l'altre, que si tot va i ve, que si em va a èpoques, que si per aquest riu mai no passa la mateixa aigua, que si cada cosa té el seu moment... quantes frases fetes i tòpics heu sentit sobre el temps i sobre la inconstància de la natura humana.

un pie en la tierra, otro en el mar... jamás serà constante...

Té remei? és qüestió de caràcter? d'aprenentatge? és la realitat innegable de les persones?

fa més d'un any aquest trosset de la xarxa on escriure un munt de tonteries tenia molt sentit... però potser ara no en té massa, sinó no m'explico perquè ja no en faig cap ús... linkar algú altre de tant en tant... gent més constant que jo en això de bloggejar, tafanejar en mi mateixa i el meu passat...

Em plantejo si el millor que podria fer és tancar i fer desaparèixer el blog, doncs em fa més peneta veure'l descuida't que pensar que no existeixi... potser ara n'ha de néixer un altre, potser no toca, no em ve de gust... o allò que ja s'ha dit alguna vegada... no té tant sentit construir una realitat aqui dins quan la de fora et crida més l'atenció i t'absorveix...

potser tot plegat és indisciplina.

a la merda, tot és més fàcil, senzill, vulgar, menys dramàtic i ostentós, mal que ens entestem a donar importància als nostres actes i paraules... egòlatres sense remei...

si això no és un tancament definitiu... de moment serà una parada oficial... unes bones vacances amb reflexió sobre si té sentit continuar. Està clar que no de la mateixa manera... ja pensaré alguna cosa.

El meu ego agraeix mooooolt el temps que algunes i alguns heu dedicat a llegir i mirar per aqui.

Gràcies.

27 d’octubre, 2009

lasanya i orelles...





Fa molt temps que no penjava cap recepta d'algun plat que hagués cuinat... no és allò més espeterrant del món en imatge, però val a dir que de gust va quedar brutal...
Orelles de pasta de full i sucre. Com en dieu vosaltres? palmeres? ulleres?? em sembla que jo també li dic força ulleres... però sobretot orelles. N'hi ha que recobertes de xocolata o moooolt caramelitzades estan boníssimes. Ben fàcil: pasta de full, mantega i sucre.
Lasanya de carbassó, albergínia i formatge de cabra. Un diumenge qualsevol... poca feina o poques ganes de fer feina... el moment perfecte per jugar a cuinetes: entre capa i capa de pasta, una capa de carbassó al forn, una de rodanxes d'albergínia enfornades i formatge de cabra (d'aquell que fa forma de tub... de "rulu"), beixamel per sobre i més formatge per decorar.

Bon profit!!!!

30 de setembre, 2009

se'm regira l'estòmac

vergonyós, increible, inmoral, dolorós, vomitiu, intolerable, incomprensible, ofensiu, dur, trist:
que un banquer es jubili i li quedi una pensió de milions d'euros.

Del santander, no? Tant és, tots són iguals, mal que em pesi generalitzar. A quin pitjor. El que no entenc és perquè s'emet la notícia al migdia i ens ho empassem sense més, ens ho empassem amb el dinar, amb les llenties, amb tota la resta de notícies que ens rellisquen, que han deixat d'afectar-nos o que mai ens han afectat. Fem mans i mànigues per pagar lloguers i hipoteques, patim els insuficients serveis públics, les retallades a sanitat o educació... però ningú s'aixeca enfurismat, ningú surt al carrer ofès.
Les incongruències més sonades són el pa de cada dia... però tenim un greu problema. Com a societat, com a conjunt de ciutadans no sabem demanar el que és nostre, no estem entrenats en l'exercici d'una democràcia real i participativa, no tenim autoestima com a poble. No em refereixo a cap poble en concret, sinó al conjunt de la ciutadanía mundial... a cada racó de món hi ha qui viu amb més del que podria alimentar, vestir i educar a centenars de persones... potser milers? I també hi ha qui viu amb el que no dóna ni per mantenir un ratolí. és igual, arreu estem adormits.
Adormides i adormits. Resignats. Tristos.
El dia que recordem que aquells que representem la força de treball del món tenim el poder... potser les coses començaran a canviar. Potser.

22 de setembre, 2009

...

He comès molts errors a la meva vida. Un dels pitjors ha estat intentar accedir en hora punta al centre de la meva ciutat amb cotxe. Recorrent.
Cobren bé els tècnics d'urbanisme? ho dic per si queda alguna plaça lliure... estic a l'atur. Fent allò que fem tant sovint de criticar la feina dels demés sense conèixer l'àmbit, estic disposada a queixar-me i jurar que tot plegat és una merda si ens posem a parlar dels urbanistes del meu poble. També juraré que ho podria fer millor. Però em consola saber que d'aquesta sobervia justificada segur que pequem la majoria dels sabadellencs i sabadellenques conductores aquests dies.
Visca la tornada al cole! i a la "cola"!

breu

Joder, aquest matí he sortit de casa preparada per enfrontar-me a les terribles neus de l'estepa Siberiana, si més no de cintura cap avall, i rere la porta de sortida al carrer m'esperava un sol de la hòstia. Deu ser que davant la finestra del meu sisè pis hi ha un microclima especial que em feia convençuda que avui em pelaria de fred. Per sort la tarda va venint més fresca i potser els meus peus no acabaran com patates al caliu.

08 de setembre, 2009

01 de setembre, 2009

Torna, torna Serrallonoga...


Em sembla una obvietat dir allò de... s'ha acabat l'estiu! torna a començar el curs, el temps corre, passa, va endavant i mai no para, la vida sigue... és una obvietat tan comentada la del pas del temps, que em sembla massa poc original, però, al cap i a la fi potser hauria d'assumir la meva poca originalitat...

Les tornades:

Torna el comentari cinèfil:
Ja heu vist la última de Pixar? Up! molt maca, les imatges molt maques. La història comença una mica trista, però és molt, moooolt bonica. Només els gossos parlants em van sobtar i potser fins i tot sobrar en algun moment... però mira. El nen és molt divertit, la seva relació amb l'altre protagonista té molt bons moments.

Antichrist... plena d'imatges i situacions dures, un bon final. Al començament em faltava ritme i acció, clar, just després d'haver vist Up... molt boniques les imatges de les escenes que obren i tanquen la pel·licula.


Torna la festa major:
http://cfps-barraques-sabadell.blogspot.com/

Aquest any es mantenen activitats tradicionals com el pregó, correbars, els garrotins, titius, bitlles catalanes, el saballut de ferro, els sopars populars, els concerts, les activitats per nenes i nens, el foc, l'animalada... i les barraques. I podreu passar-ho bé amb art al carrer i activitats itinerants al matí, el trivial, el teatre!!
No ho puc evitar, jo, personalment us recomano la barraca de Ràdio Trama, davant la qual podreu gaudir dels DJ's dels programes: rude, picnic, killa, BSO, vida o pantalla, Pimpampum, i els dj's de la ràdio!

12 de juliol, 2009

Detalls de Gernika, de nit i de dia...





no escriuré gaire ara, deixaré imatges en lloc de paraules. tot i que si pogués deixar gestos, tacte... ho faria, doncs aquesta setmana s'ha reafirmat dins meu la idea que, en aquest món dominat per la imatge, és urgent desenvolupar i prestar atenció als altres sentits, i en especial al tacte. A la tendresa del gest. A la suavitat de la carícia. A l'escalfor de les abraçades. A l'alegria dels petons.

tinc feina a llegir el bestseller dels ous que tothom llegeix i que fa quedar ben démodés als que no ho fan... però reconeixeré que està moooolt bé per ara, a part de l'èxit de es estratègies comercials, deu ser que sí, que el difunt Larsson escribia bé!

Gernika és un lloc preciós en que es respira amor per la llengua i la terra.

Fins ben aviat.

29 de juny, 2009

Feliç aniversari!!!!



Fa justament un any que aquest racó internautic va començar a existir. Porta accent internautic?? internàutic??? Sembla que si, no? Així doncs fa un any que escric per aqui, últimament menys... per motius varis... :) Coses meves. És igual, els motius pels que no esciure són tan poc importants com aquells pels que escriure, el que importa són les lletres i les historietes. Allò que s'escriu. Hi ha dies, però, que és molt més important el que no s'escriu, el que ens passa sense una llibreta a la mà, o les sensacions a les que no sabem posar paraules. No cal posar paraules a tot, no? Em ve de gust callar la boca i parlar amb les mans i els ulls. Crec que, en general, el món fa poques carícies. I d'un temps ençà veig cada cop més clar que ens en fan falta moltes!

29 de maig, 2009

una d'aquelles èpoques...

Per què quan més coses tinc per explicar és quan més em costa fer-ho?

És aquesta una sensació errònia?

Potser és que no tinc tantes coses a explicar...

Puntualitzem i millorem la pregunta:

Per què com més coses m'estan passant alhora més em costa escriure?

Potser ja m'hi acosto més... així, així...

El cert és que les últimes sessions de postgrau han estat molt dignes d'ésser reflexionades al blog.

El cert és que la bogeria col·lectiva relacionada amb el Barça m'ha encès, indignat (i gairebé se m'encomana... mare meva! és massa fort!) i aquest fet també hauria de ser comentat per aqui. Per què centenars... milers de persones són capaces de sortir al carrer per una colla de rics i, en canvi, quan perden la seva feina o els ja minsos serveis públics, es queden a casa???

El cert és que el meu estat sentimental i emocional és brutalment digne de ser expressat en mil contes, poemes, cançons i crits d'alegria.

El cert és que podria explicar-vos que aquest dissabte proper grabarem un programa especial a la ràdio, amb persones que van pertànyer a un esplai ja desaparegut, la Roda, i aquest bocí d'història de la ciutat no pot deixar de ser contat.

Hi ha tantes coses certes al món com coses incertes o no certes, i també n'hi ha de "decertes"... com alguns punts de la geografia mundial ben calurosos...

Potser que, com que estic una mica saturada per coses a fer que no començo a fer, escriure se'm fa una mica muntanya... i em fa mandra.

I del que estic bastant segura és que torno a passar una d'aquelles èpoques en que tinc tant a viure que deixo d'escriure. En que m'interessa més fer que reflexionar. Ja escriuré... això sempre es torna a fer.

Ja n'hi ha prou de reflexió personal sense aportació social...

Buf! i a sobre fa la tira que no hi ha comentari cinèfil!! Doncs no pot ser: aquesta setmana recomano l'especial ciència ficció de Generació BSO a Ràdio Trama.

Fins aviat.

08 de maig, 2009

declaració d'intencions

Declaro que tinc una son que em caic a pedaços sobre la taula del menjador silenciós.
Declaro que no recordo on estava la noche de autos senyor fiscal.
Declaro marítim mullat.
Declaro mar i muuuuuuuu, yes!
Declaro que encara haig d'aprendre molt pel que fa a l'expressió de l'absurditat.
Però sobretot, avui vull fer una declaració d'intencions, que em servirà per promocionar el meu segon blog (faig us de les estratègies merda-mercantils d'aquesta societat on tot s'hi val per induir-nos a consumir):

Pensava fer-me segrestadora de nans de jardí, però ara crec que prefereixo ser assessina a sou de fades.

i això no és tot dames i fitxes d'escacs... trobareu nous contes al blog de contes, linkat al menú de blogs de la dreta. Ep, no us feu ilusions, són curts i ves... no se ni perquè els anuncio, l'ego pot més que la vergonya.



05 de maig, 2009

i cito...





"Els somnis són el nord del món sencer. Si els fas realitat, hauràs d'anar al sud. "

del Món Groc de l'Albert Espinosa, qui em crida enormement l'atenció cada cop que apareix en un mitjà de comunicació.





22 d’abril, 2009

let the sunshine in


Embruixats, perdem la mirada en l'horitzó amb una cançó de fons que no sona sinó als ulls, que criden en silenci que estan contents, molt contents pel que està passant...

21 d’abril, 2009

09 d’abril, 2009

a mitges

Fa dies que se'm presenten oportunitats per fer realitat fantasies sexuals increïbles i la cosa sempre es queda a mitges... més aviat, ni tan sols comença. Sóc tímida de mena.

Dilluns, a l'Ariège, França. Situeu-vos. Un matí assoleiat pujava una muntanya sola. A través d'un bosc d'arbres que podríen haver estat escrits per Tolkien arribo, després d'una hora de camí, a un refugi de muntanya, petitíssim, a uns 1600 metres d'altura.
Rodejada de pics nevats, deixo la motxilla a terra, al lloc escollit per llegir i mirar el paisatge les següents hores. Inspecciono la zona i valoro fantàstic més d'un racó per tornar acompanyada.
M'estiro al sol, després d'haver-me tret botes i mitjons, i haver-me arremangat els camals dels pantalons. (hores després m'hauria cremat les cames blanques a estrenar...).
Durant les quatre hores que passo allà gairebé sempre estic sola. Sola en mig del cel net i el sol brillant. Sola barallant-me amb un llibre que algun advocat-filòsof-defensordelsdretshumansdesdeundespatx va escriure.
Quan ja en portava gairebé tres d'hores allà apareix la primera oportunitat de realització de fantasia sexual improvitzada en aquell mateix moment. Jo es que això de les fantasies no ho porto pensat de casa... en tot cas se m'acudeixen sobre la marxa... així que si un dia em pregunteu el més problable és que digui que no se me n'acut cap.
Des de baix del camí va aparèixer un noi, jove (si més no, tant com jo... que encara puc dir que ho sóc) de cabells arrissats, carregat amb una motxilla de travessa i un instrument extrany i gran. El meu eurocentrisme musical va fer que no el reconegués... bé, diguem-ne incultura instrumental directament. Total, que encara feia més exòtica la cosa. Un noi que sembla travessar sol les serralades franceses carregant un misteriós instrument de corda?
Un desconegut francès atractiu.
Un refugi de muntanya.
O millor... tota una muntanya assoleiada i els dos sols.
Migdia. L'escalfor de la incipient primavera. En tots els sentits.
No cal que us digui que se'm van acudir coses molt més interessants a fer que seguir comprenent com el concepte de nació comporta exclusió... i com l'estat modern ha tendit a la homogeneïtzació cultural dels seus ciutadans, i tot un seguit de temes interessants encara que farragosos.
Però... sóc tímida de mena.

La segona oportunitat es va presentar ahir al vespre.
Vaig arribar a casa amb pressa i amb el temps just per agafar un pastís que havia fet per la meva cosina, una mona de la que ja penjaré foto, continuant amb el meu afany exibicionista...
Vaig pujar l'escala sentint els crits dels veïns de sota casa meva...
"joder, ja estan cridant una altra vegada aquests capullos..."
Un cop a casa vaig parar una mica més d'atenció als crits, que no eren els de sempre:
"los bomberos!! llama a los bomberos! aaaaahhh! aaaigh!!!"
I en sortir al pati interior, a la galeria de la cuina, tot era fum. Un fum gris, brut i picant. Amb uns segons en vaig tenir prou per fer llagrimeta sota l'ull i tossir com una terminal tísica...
La veïna de davant va corroborar que havia sortit una preocupant flamarada des de la cuina. Tant ella com jo vam baixar al primer pis a oferir ajuda, mostrar preocupació per la salut dels seus habitants i assegurar-nos que havíen trucat als bombers en cas que calgués...
Encara que el foc, gràcies a l'extintor que vaig apropar des del segon pis, ja era apagat, van aparèixer els equips d'emergència, responent "cual superman raudo y veloz" a la trucada de socors.
Senyores, senyors... tres cotxes de municipals, una ambulància i el millor del pack: dos camions de bombers, frescos, acabats d'arribar del cuarter!! mmmm...
Poca cosa van haver de fer, però durant mitja hora van tenir els caminons sota el balcó de casa meva.
Amb tot això, no se si recordeu que jo tenia pressa per agafar una mona i portar-li a la meva cosina. Feia mitja hora tard. A casa els meus tiets sopen amb seriosa puntualitat. Poca cosa tenia jo a fer, foc controlat, veïns sense cap ferida ni necessitat que jo pogués cobrir...
Podia haver anat marxant, pensareu... doncs no. El meu cotxe estava aparcat vora els camions de bombers i no el podia moure fins que ells marxessin. Atrapada. Obligada a mirar-los rere els vidres...

Dos camions de bombers sota el meu balcó! Plens de bombers! Heus aquí la meva segona oportunitat de realització de fantasia sexual...
Vaig estar atenta als moviments dels herois apagafocs. Quan vaig veure que es disposaven a pujar al camió i marxar vaig agafar la mona, ben destapadeta i visible, la bossa, les claus i cap al cotxe!
Quan vaig sortir al carrer els bombers xerraven, a punt per marxar, recolzats sobre el meu cotxe!!! M'hi vaig acostar... van adonar-se de la meva presència, van separar-se uns centímetres del cotxe quan vaig accionar el tancament centralitzat amb la clau.
Llavors un d'ells, amb pinta de tenir algun càrrec per sobre dels demés, es va fer el simpàtic amb mi:
"Aquest pastís, és per nosaltres?"

Oportunitat numero dos... a flor de pell, a punt de caramel, "en bandeja de plata", en safata, a la punta de la llengua, aaai ai ai aiiiiii!

Podria haver respost:

- Aquest no, però quan vulguis en preparo un per vosaltres...
o
- Ens veiem al quarter en cinc minuts...
o
- Aquest és per ma cosina, però per tu tinc una recepta especial...

Però... sóc tímida de mena.

I vaig respondre, baixant la mirada, amagant-me:

- No, no... és que és per la meva cosina...

Vaja... potser millor... jjajaja, allà hi havia massa bomber per mi soleta...

Ai...



04 d’abril, 2009

NO HI PODEU FALTAR!!!




divendres 17:

a les 21:30 sopem xatonada i pollastre amb ametlles i després, a les 23:00, ballem i riem sense parar amb la batalla de DJ's dels programes musicals de ràdio trama:
Generació BSO, Picnic Calidoscòpic, Rude Time, La Onda Magnética, Killa Sound, Cucumber session, Pim Pam Pum...

dissabte 18:


ens llevem per fer uns partidets de bàsquet i futbol a les 11:00 al pati de l'IES Pau Vila, i cap a la tarda ens passem per la plaça del gas, on estarem fent emissió en directe.

De cinc a quarts de deu del vespre, tindreu: animació infantil i xocolatada, tastets de programes com el Macramè, l'Iguals però diferents, l'Esplaia't, el xerrameca Inèdita, el Generació BSO... , una xerrada sobre mitjans comunitaris, amb membres de Ràdio Trama, de SIPS, de la UNion de radios comunitarias de Madrid i de la Directa.
A més podreu veure una mostra de graffiti i l'exposició sobre la ràdio.

No us ho podeu perdre!!!!

a més, hem fet unes samarretes xulíssimes!!!

01 d’abril, 2009

al matí en parlem... acabo d'arribar a casa...




I així ha estat aquesta nit...
Els millors moments del concert: You shook me all nigh long, Hell bells i, evidentment Highway to hell. I ells saben que és el millor moment, per això l'han reservat pel final.

30 de març, 2009

Slumdog Millionaire

Me n'hauria d'anar a dormir, però no em puc estar de comentar que la peli és d'aquelles rodones, com a història està molt ben lligada, combina els passats i presents de forma molt àgil i ... és molt bonica.
És una mica un conte, però en comptes de fades té bocins de realitat, i de cruesa, i de dolor... però, com no, té l'amor i el somni.
Al cap i a la fi, una de les funcions de la literatura, del cinema, de l'art, és portar-nos a un altre món per una estona, lluny de la nostra realitat quotidiana, sigui satisfactòria o no... suposo que quan no ho és la fantasia encara té més força. O potser no té res a veure, i el fet de gaudir de la ficció és més una qüestió de construccións mentals i de gustos que de situació personal. Sí, de fet la reflexió anterior era una mica estúpida, jo gaudeixo del cinema sempre i des de sempre, i quan sóc feliç encara més!

Però vaja, sigui com sigui... aquesta és una d'aquelles pel·lícules que val la pena veure. I val la pena quedar-se amb alguna cosa més que la història d'amor o l'apel·lació al destí. Val la pena reflexionar en les realitats que serveixen de teló de fons de la història del Jamal. La vida de molts infants, no sols indis, sinó d'arreu del món, en la pobresa. El com la igualtat i la justícia entre paísos estan encara lluny, i està clar que molts països segueixen i seguiran simplement al servei del "primer món"...

No seria una peli transgressora, ni fa una dura crítica social, no crec que fos la intenció principal del director, tot i que és l'escenari que utilitza. Però no deixa de valer molt la pena. La literatura i les narracions de funcions en tenen moltes, i, una d'elles, és la bellesa en si mateixa, i el plaer. Veure aquesta pel·li és un plaer, així que... endavant.

P.D.: Bigas Luna engega un projecte que sembla ser que fa temps tenia en ment... l'adaptació cinematogràfica del Mecanoscrit del segon orígen. Ai... esperem que ens agradi. En principi és una bona notícia.

24 de març, 2009

Me n'hi vaig




Per fi el viatge que tenia pendent. L'estiu passat vaig desitjar viatjar sola. D'aqui a dos setmanes ho faré. A un lloc conegut. A un lloc on vaig viatjar en condicions molt diferents. A un lloc, però, on no vaig a recordar ni a retrobar ningú... encara que no podré evitar que la meva ment hi faci referències. Hi vaig a desconectar i alhora a treballar. Els únics companys de viatge seran un munt de cd's, llibretes, llapissos, bolígrafs i llibres. Ah! i la càmera de fotos... 4 hores de cotxe cap al nord, travessar els Pirineus i arribar allà on s'acaba la carretera enmig de l'Ariège. Trés jolie!
Sentein és un racó del món molt agradable. Força bucòlic. Senzill. Petitíssim. Un poblet on a la nit es fa el buit, el no res... on el cementiri és preciós, hi ha 4 carrers i mig, un riu eixerit i pastors i vaques i ovelles...

21 de març, 2009

Millorar la convivència i trencar prejudicis, objectius de la Federació d’Associacions de Veïns

Sabadellenques i sabadellencs, de procedències diverses, es preparen aquests dies per esdevenir un grup de treball en favor de la integració de tothom en la nostra societat multicultural
Des del 16 de febrer i fins a final d’aquest mes, unes quinze persones de Sabadell, realitzen un curs, organitzat des de la Federació d’Associacions de Veïns, amb la finalitat de crear un o diversos Grups d’Interacció Multicultural (GIM) a la ciutat. El professor de la Universitat de Barcelona, Xavier Torrens, actua com a coordinador d’aquest grup de voluntàries i voluntaris per tal que ens els propers mesos comencin a organitzar activitats als seus corresponents barri

Es tracta d’un curs pràctic en què cada dilluns els participants aprenen com organitzar actes, com cinefòrums, cicles de xerrades, tallers, programes radiofònics… tot sota criteris de respecte de la realitat multicultural de la nostra societat i d’integració de la immigració.


Ja fa uns anys, des del 2004, que la Confederació d’Associacions de Veïns de Catalunya (CONFAVC) impulsa la creació de Grups d’Interacció Multicultural (GIM) a diverses poblacions. A Sabadell, l’any 2007, es va dur a terme un curs, gestionat per la FAV, que, en aquesta linia, organitzava la CONFAVC, el curs de Gestió multicultural i intervenció en immigració. Arrel d’això, des de la FAV, va decidir impulsar-se la posada en marxa d’un GIM a la ciutat de Sabadell.
Els GIM són equips de treball basats en el concepte de multiculturalisme. Es tracta d’un grup voluntari i la procedència diversa dels seus membres és indispensabble. Ha de ser format per nous veïns i veïns autòctons. Treballen en xarxa amb les entitats veïnals i altres associacions ciutadanes, o des d’aquestes, desenvolupant activitats de convivència, de sensibilització, per trencar amb els prejudicis i estereotips sobre els immigrants.

Tal com assenyala l’Observatori de la Immigració de Sabadell (OIS), la ciutat ha rebut població d’orígen estranger de forma creixent en els últims anys. Actualment els ciutadans de procedència estrangera representen el 13 % del total de Sabadellencs. Trobem persones de fins a 123 nacionalitats d’orígen diferents, principalment provenen de Bolívia, Marroc, Equador i Romania. També trobem nous ciutadans d’orígen xinès, gambià, peruà… El mateix OIS assenyala, arrel d’aquesta realitat, la necessitat de conèixer millor els nous veïns, per donar-hi una atenció adequada, evitar les actituts xenòfoves i reduïr la desigualtat social.

Per ara, des del curs, que es fa cada dilluns al casal Pere IV, s’ha començat a pensar en dur a terme cinefòrums a alguns instituts de secundària, crear espais de conversa, com l’hora del tè, que ja funciona a alguns llocs de la ciutat, alguns cicles de xerrades i unes jornades de festa. Els participants del curs pertanyen a barris com Sol i Padrís, el Centre, Espronceda, les Termes, Can Puiggener… cadascú posarà en marxa actuacions al seu barri, sense deixar de treballar coordinats, a nivell de ciutat.

Que Sabadell és divers és una realitat. La bona convivència és un desig de tots, segur. Iniciatives com aquesta, les que sorgeixen de la inquietud de la ciutadania, són les que poden tenir més força, si s’alimenten. Debatre sobre el valor de la diversitat estaria totalment desfasat i fora de lloc. El que cal és partir de la realitat de l’entorn en què vivim, per construir un futur de convivència, reconeixement mutu i enriquiment cultural.

(aquest escrita ha estat publicat, també, a l'edició de Vilaweb Sabadell d'avui, dissabte 21 de març)

19 de març, 2009

Kenneth Branagh i Shakespeare

Una més dels milions de coses que desitjo fer en aquest món i en aquesta curta vida, és saber més coses dels dos homes que donen títol al post d'avui.
Des que el vaig veure, per primera vegada, sent més aviat petita, interpretant Benedicte al cinema, una part de mi va quedar-ne enamorada. O potser de qui m'enamorava era de l'home que feia veure que era... No se pas de qui estic més enamorada, de Benedicte, el personatge de Shakespeare que escup sobre el compromís i les dones, fins que s'enamora... o de Kenneth Branagh. En se poques coses d'aquest actor i director, però puc imaginar que estima Shakespeare amb la intensitat pròpia de les estimes que donen sentit a la vida. Shakespeare... un home de qui vull llegir més. No he trobat encara qui em fascini tant explicant amb paraules les realitats més quotidianes, les contradiccions dels humans.
Us deixo, a la secció que us queda aqui a mà esquerra, uns videos que he tret del youtube, on Branagh interpreta Shakespeare. Tan de bo sapigués més anglès. Tot i així, no em cal entendre les paraules per sentir el que ell sent, per conmoure'm, per tenir ganes d'unir-me a la seva lluita, a la seva fermesa.
Suposo que això fa de bon actor... encara que no entenc el text, ja que l'idioma fa de barrera, entenc l'emoció que em vol transmetre. I la sento alhora que ell l'expressa.
Brutal. Genial. Admirable.

16 de març, 2009

ja feia dies...





Els dies corren.
s'escurçaran.
s'escalfaran. ja ho comencen a fer.

jocs matemàtics, festa popular i calçotada... d'això les fotos.

El rellotge del meu cotxe
s'ha convertit en una metàfora de la vida. L'altre dia la meva mare el va voler posar en hora, no se què va tocar... però ara el rellotge digital està atrapat en un bucle imparable. Marca hora i minuts. Sempre són les quatre i els minuts corren constant i eternament... corren com si fóssin segons. Sí, vaja, que el minuter no marca minuts, sinó segons, que el temps corre més depressa del que els humans hem acordat de forma arbitrària. El temps no és més que una mesura... tempus fugit... sempre ho dic...

un amic recomana:
disfrutar com porc rebolcant-nos en la pròpia merda. Té molta més chicha filosòfica del que sembla, de debó. És a dir... gaudeix tot i els entrebancs, always look on the bright side of life...

un anunci a la tele:
un fill entra al cotxe, el pare i ell acomiaden una amiga del nen. El nen pregunta al pare si sabia que la seva amiga era negre. El pare respón que és clar que si. El nen li diu: doncs jo no ho sabia. Atenció, ja miraré si descobreixo de què és l'anunci... era audi o alguna marca de l'estil. D'aquelles que fot ràbia que facin anuncis tan bons. Fà rabia que les grans marques siguin les que donen lliçons de vida i mercatilitzin reflexions que són tan importants per l'evolució positiva de la societat. És un greu que l'administració o les entitats socials no siguin tan hàbils per sensibilitzar la població de coses com l'acceptació de l'altre, la multiculturalitat i la convivència.

cinema:
ja vaig veure The Reader... a veure si hi dedico un post sencer un altre dia (no prometo res, a veure si tinc temps). La peli molt xula, la recomano. Millor del que en principi sembla. Vull dir... que comença molt bé, però encara millora quan avança, quan, a més de la trama relacionada amb la història d'amor, entra en joc una trama relacionada amb la història d'Europa, amb la segona guerra mundial. Una peli que em va plantejar moltes reflexions, preguntes, dubtes... em va venir molt de gust comentar-la. Però havia anat sola al cine... jejejej

Ah!! i també, aquesta setmana, vaig veure al cineclub, Ultimàtum a la tierra, però no la del Keannu Reeves que han fet fa poc, no! sinó el gran clàssic dels anys cinquanta, aquella en que es diu la mítica frase: Klatu Varada Niktó!!! genial vestit d'extraterrestre el prota! molt interessant veure el cinema de fa cinquanta anys.


Fins aviat. :) :)

10 de març, 2009

Mirar amunt



Caminem mirant només el que tenim davant... i a vegades pitjor encara... només mirant a terra... doncs, diumenge vaig caminar per la ciutat. Sola. Mirant amunt, avall, més enllà del que hi havia davant meu...
Durant uns instants vaig oblidar que odio anar al cinema els diumenges a les 6 de la tarda (el cinema és una de les meves passions, hi podria viure, com en una biblioteca, com enmig d'un bosc del pirineu... el cinema m'encanta!!!). Doncs això, que els diumenges a les 6 no m'agrada perquè està massa ple i... no, no m'agrada gens l'ambient. Doncs me'n vaig oblidar... i m'hi vaig acostar... tinc el mono i al vespre ho tenia difícil... però desseguida que vaig ser allà la memòria va tornar-me i vaig fugir correns, rambla avall, a caminar. Fugint de la gentada avorrida endiumenjada... ecs!!! Vaig caminar escoltant bandes sonores. Molt recomanable. I vaig deixar que la música de cinema transformés la meva visió del món en moviment. Experiència brutal. Un dia d'aquests acabaré saltant sobre bancs i cotxes al so de Regreso al futuro, com si volés en aquell patinet flotant... doncs, res, que un passeig genial i que mireu allò que no mireu habitualment. Aquest diumenge vaig descobrir tots de coses molt xules a la meva ciutat. Vaig enamorar-me d'un arbre.

bona nit.

ei... entreu al podcast de Ràdio Trama i gaudiu del nou programa: Generació BSO!!!

04 de març, 2009

i al cinema quaaaaan!??!!!??



més i més projectes als que sumar una part de mi... amb els que omplir-me o buidar-me, no n'estic segura. El temps corre, dins l'escola el temps passa de forma diferent... aquesta setmana aquest és el meu racó de món... i cada dia passo davant d'aquest arbre abans d'agafar el tren... i avui l'he trobat preciós... (tot i que cap arbre supera els ametllers florits...) .

Com més gran em faig, les meves pors tenen més a veure amb el temps... la foscor ja no m'espanta, a no ser que sigui el buit. Ja no miro sota el llit per si hi ha monstres, ara no em fan res les sorpreses entre llençols... sort que sempre ens quedarà alguna por petita... per poder-no riure. No enyoro el que era ser petit... és tan apassionant tot el que ens espera... no trobeu???

RECOMANACIÓ: GENERACIÓ BSO a Ràdio Trama!! Nou programa!

cinema:
fa massa dies que no hi vaig, i ara tinc moltes pelis acumulades. Pendents estan The Reader, Benjamin Button, Che Guerrilla, i... ara en ve una que vull veure! A ciegas, adaptació cinematogràfica d'Ensayo sobre la ceguera. Recomano el llibre moltíssim, a mi em va agradar molt, em va impactar, em va angoixar, em va fer plorar, em va enrabiar. Quan un llibre et remena per dins, et fereix... val la pena.
Saramago diu coses importants. Sembla ser, per cert, que l'escriptor portugués no troba gens adient el títol de l'adaptació al cinema perquè transmet una idea errònea del contingut dela història.


ens veiem als cinemes! quan?? ufff!!!!

02 de març, 2009

comença el març...

digues no i atura el torrent que se't emporta... o deixa que et porti, tot i que saps que et faràs mal quan l'aigua et descontroli contra pedres, terra, branques...

un noi i una noia es diuen adéu sense petó de comiat.

el soroll no em deixa sentir com calles.

escolto amb la boca.

Miro més enllà. rere els vostres ulls. No hi veig.

Són dies rarots, mentre espero la primavera... ara ja em va venint de gust... i el sol a mitja temperatura, però que no cremi... i descobrir què quedarà d'això que encara no enteníem. Qui sap. El que volguem. El que volguem que quedi. Ja se sap, les coses no són com el destí tria... qui cony és aquest??
El demà és meu (diuen)... el meu problema és ser poc ambiciosa...

ei... estic contenta. :)

23 de febrer, 2009

Harvey Milk, cinema, història i sensibilització social i política...


Post amb comentari cinèfil i alguna cosa més. Val a dir que últimament no estic especialment hàbil amb les paraules... la dispersió mental em bloqueja? no se... hi ha alguna cosa que comença a esborrar paraules o distorsionar-les del meu arxiu... però som-hi.

Avui he vist la que ha estat traduida com: Mi nombre es Harvey Milk, amb Sean Penn... 8 nominacions a oscar? bé, això no m'interessa gens... el valor d'una història no li dónen els premis i reconeixements comercials...
La pel·lícula és una biografia del primer polític obertament gay escollit per un càrrec públic als Estats Units, a San Francisco, als anys 70. Evidentment no es tracta d'un documental, no aprofundeix en les seves conviccions, estratègies, en la lluita suficientment, però és una bona manera d'obrir els ulls a un altre personatge que va resultar important per una parcel·la dels drets humans. Però més enllà de la seva figura, la pel·lícula ens permetrà reflexionar sobre l'estat de la identitat sexual en la nostra societat. No vull parlar de lleis. Perquè cap llei que defensi els drets de gays i lesbianes serà prou útil sinó va acompanyada del reconeixement d'aquesta realitat sexual i personal per part de la societat civil, de les persones.
Encara hi ha massa gent que veu quelcom d'extraordinari en les persones que estimen o desitgen altres persones del seu mateix sexe. Encara hi ha qui s'avergonyeix d'explicar que vol per parella un home, essent un home, o una dona, essent una dona. Encara hi ha qui creu que gays i lesbianes són una amenaça per la famíla i per la societat. Família? Què és la família? no és més amenaçadora l'estructura laboral d'aquest país? la situació econòmica que ofega amb hipotèques i deutes a mares i pares? Però... què és "la família"?
El fet homosexual és més visible, però suposo que encara queda camí cap a uns pobles i ciutats on ser gay no sigui ni notícia, ni espectacle, ni l'excepció que trenca la norma... simplement una altra norma més... d'opcions a la vida n'hi ha moltes, no hi ha dos éssers humans iguals... per sort.

18 de febrer, 2009

reflectation... (de reflex o de reflexió? un miratge?)

sense merèixer perdó de deu, ni de nou, ni de vuit, ni set, ni sis, tot sovint em retrasso, no pas en els pagaments, que això encara m'angoixaria més, sinó en la presència. La meva o la de les meves extensions. No pas de perruqueria, sinó de creació o feinejament... encara he tingut sort que ningú m'ha girat la cara per aquest tema... no massa, això sí... fa dos setmanes em van picar la cresta, si fos un gall, en baralla hauríem entrat, però jo era una empleada i en certa manera subordinada, a més, sense raó... així que, cresta picada, retard asumit... em va avergonyir, però ja era hora que a alguna feina em renyessin per arribar tard... així que també em va satisfer... puta incoherència humana... gran contradicció poètica!!!!
per què odio a qui desitjo? com és possible?
per què gaudeixo del que també em dol?
per què proposo i llavors no em ve de gust??
l'equilibri pels que el vulguin, a mi ultimament m'agrada més la tensió de la corda que penja sobre la gran pista de circ vital... vitalinea es podria dir, si no fos perquè ho relacionaríem amb un poc gustós postre làctic que exalta un model de bellesa dubtosament saludable i alegre... NO al règim! històricament els règims no han fet cap bé a la humanitat... m'enteneu, oi?
per on anàvem... ah! sí! de camí a poca cosa més que la incertesa d'un dia més... hi ha qui està segur de viure un gran moment en la seva vida, hi ha qui sap que ha arribat on volia... és millor que trobar-se perdut? és millor que saber-se lluny d'alguna meta? em se allunyada, però no pas fora del camí, potser la meva situació és millor que la del casat amb fills, hipoteca, gos i microones... o potser no... a qui dels dos li queda més aventura per endavant? pot ser que a mi només em quedi anar a pitjor encara... o a millor... del cert se que en alguns aspectes em sento inmillorable, però en la majoria m'apassiona la idea que només puc millorar,i cada cop gaudir més de mi mateixa... i si no tens meta? pots viure a la deriva? pots anar fent i que arribi un moment en que descobreixis que ets més a prop del que et pensaves de la full satisfaction (fardona que és una... puta merda...).
Bé, quedem un dia d'aquests, no patiu... la meva puntualitat pot millorar... però ho faré quan em plagui.

els petons més bons són els que s'endinsen a les galtes, just sota els ulls...
ah, carai... tendresa, una de les coses bones. I quantes coses bones hi ha al món!! deu ser aquesta la meva meta... anar gaudint de coses bones...
ara ho veig. crec que ens obsessionem amb les metes i ens oblidem que la millor part és el camí, el procés. perquè un cop has arribat, tot s'ha acabat, no queda més... en canvi, mentre vas fent camí a cada pas hi ha alguna cosa a gaudir o viure.

15 de febrer, 2009

Avui muntanya!!






Hem fet el cim!! com m'agrada llevar-me d'hora el cap de setmana i fer excursionetes. Ja necessitava muntanya... feia dies que sentia que el meu cos trobava a faltar massa el bosc,l'aigua, els arbres, les pedres, l'aire de fora ciutat... i aquest mati hem anat cap al Montseny i hem pujat al Matagalls. Una excursioneta agraïda, tranquila...
La neu i la boira amagaven el paisatge. La terra era sota capes d'aigua transformada, les plantes vestien gases blanques i el cel havia desaparegut.
Esto es la nada, com dirien a Matrix... així era en alguns moments. I m'ha agradat.
Relliscàvem, ens gelàvem tot i anar ben abrigats i prou preparats. Els meus cabells s'han tornat blancs, i no ha estat una sobtada vellesa, sinó el vapor d'aigua gelant-se sobre meu. Genial!

13 de febrer, 2009

mixta...



amanida mixta... quin clàssic dels menús i restaurants de tota la vida... doncs el post avui és amanida mixta perquè... té una mica de tot i fa barreja... i en el que més s'assemblarà a l'amanida mixta és en que, en realitat, tindrà poca substància, no serà massa pretenciós ni es convertirà en un exitazo... però passa bé.

doncs, com que fa temps vaig dir que penjaria fotos del teatre... aqui estan. La de sobre el cotxe sóc jo, en l'obra que vam fer al novembre el dia contra la violència de gènere... a mi em va tocar fer de dona objecte... va estar molt xulo (l'obra... no pas fer de dona objecte...). L'altre, que no es veu massa bé, és del cabaret que vam fer per nadal... l'espècie de clown amb perruca verda sóc jo... feia de catalaneta, amb espardenyes, reixeta al cap i nas de pallasso... en aquest moment fèiem un interrogatoripolicial-cagatió... molt moooooooolt divertit.

Més coses: recomanació per cinèfils: El desafio, Frost contra Nixon. A mi em va agradar molt, no és una pel·li de sentiments i emoció, més aviat de les que serveixen per reflexionar i fer una miqueta d'història. I m'encanta el look dels periodistes!! Ah! i el Nixon està molt aconseguit, al youtube podeu veure les imatges de l'entrevista original i comparar... brutal!

Avui un moment també de record per qui va ser el primer alcalde democràtic de Sabadell. És curiós que ja no era pas alcalde quan jo vaig començar a tenir conciència política, però de petita ja en tinc records i sensacions. Una figura de la que val la pena saber més coses.

Bé... i aqui ho deixo per avui. Que tingueu bon cap de setmana!

05 de febrer, 2009

MÉS CANÇONS

fa temps que no fem post de propostes musicals...
la cançó d'avui:

que te den - manu chao i amparanoia

himne de fa uns mesos que ja no m'interessa ni cantar. ara el canto sense rabia vaja, simplement amb diversió.
la rabia, la rancúnia ja no hi son... deixen pas a la indiferència o a la tranquil·litat. total indiferència? no, és clar, mai, les coses que han existit mai no desapareixen del tot... però cada cop m'és més igual o forma més part del passat. Una pena, però jo ja vaig fer el que havia de fer per mantenir certes bones maneres... la vida sigue, i qui no aprofita les oportunitats... doncs ale, que asumeixi.
I'm vitalment on fire, els somriures em sorprenen en molts moments... sota el sol, a la dutxa, a la feina, amb els amics. tira pa'lante, tira pa'lante com dirien els grans filòsofs de Cornellà.
la filosofia aquests últims dies ha donat pas a la ciència del moc en el meu petit món de la feina... nens i nenes d'un parvulari, 4 anyets o 5... passen els dies amb mi, retallant, pintant, resseguint, escribint i llegint les primeres paraules... i entre feineta i feineta les conseqüències d'aquest hivern autèntic (com m'agrada que sigui un hivern de debó!!!!!)apareixen en forma de massa viscosa verda o transparent. És tant divertit l'alliberament que demostren en relació a aquest fluid corporal!!!
monòleg del Sergio l'altre dia:
- hay un moco que sale de mi nariz, y de mi nariz se esta bajando a la boca... ui, se mete en la boca...
(jo, que aixeco el cap que tenia cot mentre retallava i veig em panorama, brutal moc brillant envaint cavitat bucal!! jajaja)
i suggereixo:
- moca't! moca't!!

d'altres infants juguen a la provocació, com un que em ve i em diu:
-tinc mocs!
i jo dolçament:
- anem a mocar...
i abans que pugui agafar el klinex el nen agafa embranzida i dispara a màxima potència dos mocs verds de mig kilòmetre nas avall!!!!
- nooooooo!!! (crida la mestra esgarrifada)
i riu.
en el fons em diverteix que ho facin això.

Però no tot són mocs en el regne dels petits... avui hem explicat un conte, a 4 veus amb una sola boca. He fet de llop, de porquet petit, de porquet mitjà i de porquet gran. i cada un amb una veu. i els nanos han estat taaaan feliços! i jo també.

expliqueu més cuentos, feu la vida bonica amb les vostres paraules i gestos... sóc partidària de jugar, d'omplir de galindaines (com diria el Red Pèrill) les situacions quotidianes...

-bona nit i tapa't!
-tápate!!
- que si està paté?
-paté???
- pa tecir tonterias mas vale te calles!
-en la calle, en la calle te espero!
- fumando?
- no que es malo pa la salut!
- bebiendo?
- no que no tinc set!
- ni jo sis...
- sis quiero.
- quiero que...
- deseo...
- espero...
- es pero? pensava que era manzano?
- ai marrano!!!!

i plego que no té ni puta gràcia això... si ho féssim en col·lectiu seria més divertit, proveu-ho en alguna reunió d'amics o familia...

una abraçada.

01 de febrer, 2009

celebration!!!




ahir vam celebrar el meu aniversari, 26 anyets ben xulos.
Un sopar amb grans amigues i amics, en faltaven un parell, però vam pensar en ella i ell... :) anna i pau!!!
vam jugar a racons, vam preparar junts el menú:
-Pica pica:
= brie i formatge de cabra arrebossats
= torradetes amb sobrassada i ous ferrats de guatlla
= croquetes de les meves
= crema de formatge i olivada
- Amanida de fulles variades, maduixa, pinyons i bacó
- pollastre amb ceba i poma
-pastis de xocolata amb melmelada de maduixa
mmmmm!!! tot boníssim! gràcies a les cuineres i cuiners!!!

i el millor del sopar va ser la participació de tothom en els racons, com tothom va jugar a la dinàmica que el joan ens va plantejar, els brindis, la votació de la frase que més ens representés... el millor vau ser vosaltres, els convidats!

Un sopar en que vam riure molt i en que hi va haver converses compartides per tothom... també hi va haver ciència... jajajaja, vam intentar fer crispetes amb les microones dels mòbils mentre sonava la BSO de resgreso al futuro de fons... i la d'indiana jones... vam fer jocs, vam cuinar junts, vam passar una estona molt maca.

aps, abans de marxar...
no fa massa vaig anar a veure una companyia anomenada elnacionalNOensvol , un espectacle anomenat Silibararera. Els recomano intensament, bójament!!! quin fart de riure! teatre de l'absurd, un espectacle que de fons transpira una mica de Monty Pyton, una mica de tricicle, molt teatre del gest,poesia, jocs de paraules, bogeria, ironia!!! Són molt bons, si podeu veieu-los!

i pel que fa al cinema... fa molt que no hi vaaaaig!!! potser aquesta nit... bienvenidos al norte encara m'espera, me l'han recomanada i jo també confio que estarà molt xula... ja comentarem .

au revoir!

26 de gener, 2009

Yes, wee - kend !!!

I va arribar el cap de setmana, sí, cap de setmana!!! i quin vent! diuen que el vent influeix en les emocions, en la ment de les persones, n'estic segura, m'ho crec. Diuen que els dies de vent augmenta el nombre d'agressions, assassinats... per desgràcia també hi ha més accidents. No vivim pas en consonància amb la natura, sinó que vivim en ambients modificats, adaptant l'entorn a la nostra voluntat. Suposo que això fa que encara es noti més quan hi ha fenòmens meteorològics més intensos, fa que les conseqüències siguin pitjors. La nostra actitut generalitzada de no respecte de la natura, de veure la natura com una entitat per sota nostre fa que no responem el més adequat possible i que ens emprenyem més quan plou exageradament o fa un vent huracanat poc habitual...
Però bé, abans del cap de setmana passat, hi va haver la setmana passada... i d'aquella setmana recolliré algunes situacions de les que vaig formar part o vaig ser testimoni.
per exemple, el dimarts anava amb tren cap a Barcelona, a l'hora que els coles ja han acabat... el vagó no anava pas ple de colegials... però just davant meu seia una nena maquissima amb la seva mare. Xerràven relaxadament, i la nena va fer una pregunta a la mare, una pregunta no pas de dubte, sinó amb la intenció d'iniciar una meravellosa explicació. Havia descobert quelcom i volia compartir-ho. La nena va preguntar a la mare:
- saps perquè llapis en anglès es diu pencil?
- per què?
- Per què tu penses coses i el llapis ho pensa i ho escriu.
- Si? vols dir que és per això? qui t'ho ha dit?
- Ningú, ho he pensat jo. Pensil, perquè penses i s'escriu.

si haguéssiu estat allà i haguéssiu sentit el to de veu i la seguretat de la nena haguéssiu quedat tant encantats com jo. Em va fer molt feliç!

Una altra situació, el mateix dimarts, de nou en tren, tornant a quarts de nou del vespre direcció sabadell... al seient de l'altra banda i davant meu dues dones, una de les quals massa maquillada (pel meu gust) li deia a l'altre que se la mirava no massa convençuda:

- aunque haya crisis una mujer no va a dejar de ir a la peluqueria por que haya crisis, de verdad, tenemos que estar siempre bien, sabes?

gairebé vomito!! el to de veu i l'actitut empitjoraven molt les brutals declaracions, aquesta tia no té ni idea del que suposa la situació econòmica actual per molta gent i a sobre arrossega un deix masclista molt desagradable!!! ecs!!

i acabem amb una extranya i entranyable declaració d'amor... situeu-vos a una escola, al passadís de parvulari. La classe de P5 surt per anar al pati. Els nens i nenes fan quelcom molt semblant a una fila, estan xerraires i al voltant encara algunes aules son plenens de nens més grans fent classe. La mestra, amb intenció correctora pregunta als nens:

- que anirem pel passadís en silenci???

i un nen, dels dolçament entremeliadets i espavilats de la classe respón:

- sí!!! i me casaré contigo!!!!

i ale, així, sense més. Ella, davant la declaració inesperada només pot somriure i pensar, noi, conserva sempre aquesta alegria i desició en l'amor!

i va arribar el weekend i divendres vaig sortir tant que dissabte no vaig anar a classe a Barcelona, tal com era el meu deure... però vaig anar a Barcelona igual perquè havia quedat per dinar amb una amiga. I vaig fer temps comprant-me una samarreta maquissima. Ah! arribar a BCN ja va ser una odissea, els trens ja no funcionaven!

i a Barcelona vaig passejar pel mercat de la Boqueria, i les imatges i olors em van produir un gran plaer... plaer mental que es va convertir en físic inesperadament, provocant que baixés la rambla entre enrojolada i somrient!

El vent va modificar els plans que tenia per la nit de dissabte, però la veritat és que també va acabar molt bé.

dos ampolles de vi entre tres, secret ibèric, stroomp i altres delicatessen per sopar, borratxera tonta, mp3 per taralejar bandes sonores rambla abaix, caipirinya per acabar de rematar el puntazo alcohòlic, uns amics ens salven de l'aïllament a la gran ciutat portant-nos en cotxe cap a casa... cap a casa??? noooo! a seguir la festa!! més alcohol, cervesa amb tequila i acabem cridant:

- Yes, wee - kend!!

20 de gener, 2009