29 de desembre, 2008

un munt de nits on fire

Sabeu com va acabar la història dels cubates a 120 euros?? doncs em van tornar la pasta i per celebrar-ho, allà mateix vam beure uns altres cubates i uns xupitos, ai niñoooo, eren sis, i vam fer tres per tu i tres per mi!!! Això va ser la nit del 25.

La nit del 24 concert a Barcelona i acabar ballant amb bogeria, saltant fins tocar el sostre amb el cap, el cap buit de procupacions, ple d'energia per córrer endavant i no parar mai. Aquest és l'esperit.
Nit del 25... birretes de nadal amb els amics, sopar??? no cal sopar, amb unes braves fem que prou plens anem aquests dies... quinto i festa grossa, vodka amb maduixa per començar la nit. república i cap a la següent a recuperar la pasta, tema solucionat com abans he explicat... i festa amb un munt de gent maquíssima... a les set torna cap a casa, camina entre la frescor i la foscor... pel camí uns municipals apaguen el foc d'un contenidor, sense esma, una colega els crida, els anima o els desanima: como tenemos que vernos en navidad ehhh!! (s'acosta un camió de bombers...) tranquilos que vienen los refuerzos!!!! (jo suggereixo que es calmi mentre em pixo de riure, encara se'm fa extrany fotre crits a la policia...)què!? si no em poden fer res!!! jajaja, com a molt demanar-me documentació i com que no la porto...jajaja, cap a comissaria!! jajajaj. res, que arribo a casa i menjo pollastre (sobres de noche buenaaaa) amb ànsia, amb els dits, omplint les rodalies dels meus llavis d'oli, i omplint l'estòmac... a mi les borratxeres se'm posen molt millor si faig un petit àpat abans d'anar el llit... em netejo les mans, els dits, la boca... i sona el telèfon... -laura?? ara passem a buscar-te per casa, que m'he trobar a tal i a tal i que anem a fer cubates a casa meva!!! (i jo...) - però si estic ficant-me al llit!! tia que dema m'haig de llevar a les 10 per anar a un concert!!! (es posa ell...) que baixis laura, que ja estem a la porta!!! (i jo que últiament sóc fàcil de convèncer...) - d'acord, un moment que pillo roba neta per demà...
i així vaig acabar la matinada del 25 a casa d'uns amics, adormida al sofà... bogeria absoluta!!!!
i el 26 amb cara de morta a escoltar un concert de cant coral, amb tothom mudat i jo amb el cabell recollit intentant dissimular al màxim la pudor de fum de la nit anterior... quin espectacle! dinar de sant esteve desitjant que la terra se m'empassés... i a pintar decorats a la tarda... que dissabte estrenàvem teatrillu.

m'estalvio alguns detalls perquè no vull fer el post massa llarg i perquè em vull fixar en la nit, més que en el dia... i la nit de dissabte va ser esplèndida.
Vaig començar fent de clown i vaig acabar d'agelet. Va ser una nit en que el cel, l'infern i la rafaella carrà estaven junts de festa!!! què en pot sortir d'aqui...
penjaré fotos del teatre desseguida que en tingui, tinc ganes de compartir-ho!

ostres!!!!! el temps se'm tira a sobre, com sempre!!!!!!!!! com li agrada fotre'm mà! ja n'hi ha prou, us haig de deixar... prometo següent post immediat per explicar la nit de rafaella, els àngels i els clowns...

petons, festa i salut!

24 de desembre, 2008

robatoris, teatre...

Avui robo una frase del post d'un colega del ciberespaibloggero... el Red Pèrill, busqueu el link al seu blog, abaix a l'esquerra!

una recomanació perfecte pels escriptors i contaires... pels amants d'explicar coses boniques...

"que la verdad nunca te estropee una buena historia, charly"

ah, sí, doncs parlant d'històries... dissabte nova estrena teatral... bé, més aviat show casero-cómico-montypaytiano-imuypocopreparado... ja us explicaré, a mi em toca de fer de catalaneta-tímida-flowerpowerdelbonrollo... es tracta d'un cabaret amb tres actrius, la catalaneta, la russa ardiente i una andalusa... tòpic?? en principi es pretén que no, per això aprofitem tradicions nadalenques i les demuntem i destrossem, les malinterpretem i deformem... així tres reis mags encaputxats reclament el seu dret... més tard cremem la corona... disparem a tot un símbol de cultura pastoretil, fem cagar-se del por el tió... o el tiu... i suma i sigue, I wannawishuuuamerrycrismas... si algú vol venir a veure-ho que m'avisi i li indico com arribar...

aaaaiii... ja heu llegit el post anterior??? ja heu vist com la vaig liar dissabte?? doncs la cosa està en vies de solució... ja voreeem.

petons.

22 de desembre, 2008

això és l'intent del post parres... però no és parres, només és un cap de setmana més...

Quina gran nit la de dissabte que va allargar-se fins convertir-se en dia...

Vaig pagar una pasta inhumana que no us diré, amb targeta, a una discoteca... jo, que mai sortia a discos i que mai porto targeta a les discos i gairebé enlloc... doncs, si no ho feia era per algo... que la nit és fosca, i de noche todos los gatos son pardos... y lo que eran dos cubatas ha acabat sent... buf, no us ho diré, vaig pagar, sense saber-ho, dos cubates al preu de vint... al cambrer se li va anar la ma i va posar un zero de més... i jo... vaig signar enmedio de la oscuridad de la noche i enmedio de la alegria colectiva... i cagumlaputaaaaaaaa dilluns en veure un extracte del banc... aaaaaaaaahhhhh!!! espero poder-ho solucionar, perquè quin mal fa pagar tants cubatas i no poder-te'ls beure!!!! si almenys me'ls hagués begut... no crec que hagués pogut obrir els ulls mai més... però ahi los tendria!!!! noche loca.
I consti: maaaaaaaaaaaaaaaaaaai pago amb targeta sortint de fiesta, maaaaaai (o casi mai) surto de discos a l'hermètica, jajajaja, amb els que em coneixen ens farem unes bones riseeees... em vaig sentir farlopera de la hòstia pagant amb tarja a la disco, rollo sobrada, però ara que se el que realment em van cobrar... jueeer!! i la fiesta sin hacer...
Però... com va començar tot?? sopant, bebent vi en copa i cointreau a morro... caient per terra quan intentava posar-me les bambes...
i va continuar al tradicional quinto (petició d'una colega) que si... 25: nadaaaal, els més petit de tooots: tocava la trompetaaaa, el licor : 43: borratxoooo, l'any que es va acabar la guerra, pelat del mig!!! i venga, ni linia ni quinto, no era la nostra nit de sort... o siii...
i correbars, i cerveza a la república, i trobades sorprenents, i venga cap a blas... a la disco???? sí... després de la recerca del cotxe, per carrers i carrers, sense recordar on l'havia aparcat el conductor... i alegria que es festa major... i més gent curiosa al local de ball: un noi amb qui compartir l'únic tram de barra que quedava buit per poder demanar (demanar els cubates més cars de la història...), apagant cigarros de la penya, que m'ofegoooo, ballant, mirant, jugant, allò que es fa...
i en sortir... en sortir a aquell altre noi li vaig dir que no, i li vaig dir amb un petó.
els companys, que s'ho miraven d'aprop (i ho retransmitien... tomatomatetomatomateee)
ho van trobar elegant (elegant i cruel alhora, encisador... una mica judes...). No , no... que a dormir ja sabia on volia anar... i així va ser... tanquem discoteca i cap a casa de la colega, fiesta pijamas prometida, alguns continuen amb cubates, jo a les 7 del matí prefereixo uns espaguetis amb tomàquet... fer coixinet... dormir una mica, babejar al sofà... i a les 9 menjar un bikini... i cap al llit, ara sí... ja ho podeu imaginar... fins les tres... dinar poc, i seguir vivint, ben contenta.

i ara ve Nadal, matarem el gall i a la tia pepa li darem un tall... joder, la tia pepa... què passa? que havien decidit restringir-li les racions per sobrepès...? que eren uns garrepes i només això volien donar-li?
25 de desembre fum, fum, fum... ha nascut un minyonet ros i blanquet, ros i blanquet... que passa?? ja amb les merdes de l'occidentalisme i el racisme! i una merda, ben morenet i guapo que hauria de dir la llegenda que va ser, si és que va ser, que aquest és un gran dubte que no tinc massa interès en resoldre, de fet... millor ocupem-nos d'assumptes més significatius...

i com va el barça?? jajajaja noooo, era broma, això em sembla tan significatiu com que em vaig adormir durant el gran madrid -barça... durant el primer gol jo babejava al sofà, ja ho veieu, culé patidora cent per cent... jajajaja, és que no hi puc fer res... el cervell se'm desconecta quan fan futbol a la tele...

moraleja: no tireis la ropa vieja
moraleja: no molesteis a la comadreja
moraleja: grita si picó la abeja

joder, els tres reis de l'anunci d'ibèria estan buenorros!!! (el ros i el negre eeeh... el blanc no! )


ah! quant temps sense parlar de cinema i sense anar-hi, ho trobo a faltar.
Michel Gondry: el vull descobrir. Vull veure: rebobine porfavor!! algu l'ha vist?? pels frikis del cinema em sembla que deu ser moooooooolt divertida!!!! tasca pendent. Sobre una colla de gent d'un barri desafavorit socialment que es dedica a fer remakes de pelis conegudes... del tal Gondry també m'han recomanat la ciencia del sueño... la tinc a casa, pendent de veure.

petons, quadrats o rodons.

18 de desembre, 2008

INFORMACIÓ I PETONS

A: www.radiotrama.wordpress.com

reagge, ska, rocksteady, música genial al RUDE TIME!
escolteu també l'infotrama, la xerrameca inèdita, sonis desperts, iguals, però diferents i l'esplaia't!!! tot!!!
música dels 70... al Picnic Calidoscòpic, hip hop, vers i sons de la família al killa sound...
Ràdio Trama és un projecte de ràdio lliure i autogestionada que va néixer a Sabadell fa uns anys. Aquest any hi ha deu programes de producció pròpia, i des de fa ben poquet un emissor nou amb que arribem a gairebé tots els racons de la ciutat.
Jo tot just m'hi he estrenat fa un parell de mesos, a l'assemblea... i fa encara menys amb l'Esplaia't... tinc ganes de tornar-lo a fer al gener per millorar... allò que passa, que no t'agrada escoltar-te a tu mateix... jajajaj.

www.radiotrama.net

Estic contenta perquè estic escrivint força més que abans, no una burrada, però força... és que cal repartir: escriure, festeta, estudiar una mica, fer el dinar pels pares un dia que t'inspires de la hòstia, viure!!!!!

un altre projecte... col·laborar a Vilaweb Sabadell... fina ara mai no he fet entrevistes, tret d'alguna que no conta per algun treball de la uni... però ara, un cop al més ho faré. I quedarà publicat. La primera em sembla un encàrrec divertit... enfrontar els dos Rovellons principals de la ciutat...

http://www.vilaweb.cat/www/sabadell

I el blog de contes , que està linkat per aqui al costat, aquesta setmana es renovarà una mica... acabaré el conte de la lasagna.

I aviat espero penjar per aqui un post xulo sobre la classe de dimarts al postgrau sobre l'adolescència... amb comentaris del profe mooooolt interessants.

I aviat espero escriure un post ben extrany, poètic i paranoic... que això d'avui està molt ordenadet...

eiii... PETONS! APROFITEU QUALSEVOL EXCUSA PER FER PETONS!! EL BESC, QUE ÉS NADAL, QUE MARXEU DE VACANCES, QUE US SENTIU ALEGRES, QUE NO HEU DORMIT BÉ AQUESTA NIT, QUE LA BIRRA US PUJA DESPRESSA, QUE LA MARE US VA DIR QUE NO US N'OBLIDÉSSIU MAI, QUE EL METGE US HO RECOMANA, QUE ELS VOSTRES LLAVIS FUNCIONEN COM UN IMAN... QUE SIMPLEMENT US ESTIMEU A ALGÚ, QUE US CAU BÉ, QUE US CAU MALAMENT, QUE L'ODIEU, QUE ANUNCIA UNA FUTURA VENDETTA, QUE LES PELIS DE HOLLYWOOD US HAN ENSENYAT A FER-HO, QUE US AGRADA FER PETONS, QUE TENIU UNA AFECCIÓ ALS LLAVIS QUE NOMÉS ES CURA AIXÍ...

PERÒ FEU PETONS, SIUSPLAU.

11 de desembre, 2008

desembre congelat, escalfor a la sang!!!

La setmana és preciosa.
El mes és ple.
L'any està resultant ser soprenentment feliç... sí, va començar com una puta merda, pura desgràcia, jejeje, de debó, em sentia perduda i tot allò que passa de vegades... ben tocada. Però ara... em sento contenta. I em sembla un gran any... un any ple de coses per recordar i per destacar... però ep! no ens avancem, que els rollos de recordatori anual encara no toquen... ens queden un parell de setmanes abans de xupar torrons per un tubuuuu, fotre'ns esperit nadalenc en vena i cagar el tió!
Ara fa dies que el blog és una mica aturat. Això és bo, en part, perquè vol dir que estic ocupada. Ja us diré a un proper post on em podeu trobar... escoltar i mirar... :)

Dimarts va ser un dia molt bonic. Va començar molt bé. I va passar ben ple. I va tenir moments estelars, de riure a més no poder. Hi ha coses que guardaré per mi i no explicaré. Però d'altres us les explico.
Dimarts és dia de potsgrau a barcelona... així que vaig pillar el tren per anar-hi, amb la meva companya. Estava cansada, gran nit anterior, em vaig adormir... profundament... la Laia, que anava amb mi el tren, diu que feia sorollets i tot! jejej, quina fila feia... El postgrau va passar amb més pena que glòria... aburridot, grisot... i arribà l'hora de tornar al poble, i vam agafar el tren... de nou. La laia davant meu, al meu costat un noi que llegia Sumerhill (obra clau de la pedagogia llibertaria). La Laia i jo vam començar a parlar... de coses més o menys indiscretes, de parelles, d'ex, d'històries vàries, d'aventures i desventures... vam començar a notar que el hoi del costat parava l'orella. És més, a vegades, no només parava l'orella, sinó que es giraba sense cap mena de discreció, sin disimulo, saben? jajaja, La Laia i jo vam començar a riure cada cop que el noi es girava sorprès o encuriosit per algun dels nostres comentaris... fins i tot jo feia conya, gestos... allò era tan descarat... i va arribar una estació en què el noi es canvià de senient, posant-se al costat de la Laia, de cara a mi... i aqui les dues vam esclatar a riure, pensant... "que descarat!!!!" jajajajaj El noi es va donar per aludit i , amb vergonya, va dir-nos: "perdoneu...si voleu me'n vaig"
jajajaja i vinga a riure. No, no, li deia jo... i vaig decidir començar la festa.
- llegeixes Sumerhill? El meu germà me l'ha de tornar encara, que li vaig deixar...
- si. i tu? l'has llegit? es preciós. Em té molt motivat.
- no el vaig acabar, però el vaig haver de treballar durant la carrera, pedagogia...
- ets pedagoga?
- jo diria que encara no... però hi ha un paper on diu que ho sóc... ja veurem... , estic en procés de ser-ho.
- tan de bó no ho siguis mai, doncs
(cares de sorpresa! :O)
- com?
- be, és un compliment... vull dir que tan de bó sempre conservis aquesta actitut... que sempre et sentis imperfecta i en recerca, em sembla molt bó...
i bla, bla, bla... a partir d'aqui una xerrada molt divertida entre un projecte de pedagoga, una psicòloga i un ex-economista estudiant de mestre d'educació primària...
vam acabar parlant de la feina, de l'educació, de la vida... i vam riure molt.
I la Laia i jo vam sortir del tren sorpreses per la trobada.

Hauríem de parlar més amb la gent que no coneixem!!! hauríem de parlar més tots plegats. Comunicar-nos, estimar-nos, trobar-nos... tenir contacte...

Bé, dimarts, un matí gris preciós... dolç i alegre.

petons lectores i lectors!
-

04 de desembre, 2008

Inesperadament

Inesperadament passen coses, i la sorpresa les fa especialment boniques.

Inesperadament.

Inesperadament un parell de contes han sorgit aquests dies. Un sorgí de la nit, de les paraules d'un altre.
El segon conte sorgí de les sensacions, de la oïda i del cansament.
En les dues ocasions vaig aprofitar la intensitat d'un moment per transformar-la, fent que allò intens passés a ser extens... allargant-ho amb paraules. I n'han sortit dos contes. Em sembla genial.

Inesperadament.

Espero no començar a esperar, perquè prefereixo que passi l'inesperat.

26 de novembre, 2008

infos

zu informo, e corgao er comienso de un cuento en la güé esa que tengo, la otra... la de los confites cuadrao girando en redón... pos ná, ahi lo dejo...

Ah! i que sapigueu que l'anglès ve del català. És la conclusió a la que he arribat avui quan a quarts de dotze tornava a casa, havent-ne sortit a les 8 del matí, i no havent parat per res de res en tot el dia!!! Tired en anglès vol dir cansat. Evidentment, això és així perquè ve de l'arrel catalana: tirat. Tirat és com et quedes, com et sents, quan estàs tan cansada. Tirada, així estava jo arribant a casa,
tirada, tired.
Algun dia trobaré l'explicació científica de l'origen escocés dels saballuts.

I algun dia entendré per què m'estimo tant els bretons, la bretanya, la gran i la francesa, i a la france... i les pyreneés... et tout ça que j'aime.

Oh! que lluny ja el francès de l'estiu, no em refereixo a cap paio, sinó a la meva llengua, al vocabulari que vaig adquirir, als verbs que sabia conjugar... a les frases que construia... tot perdut pel desús!!!! joder.

Je suis tired, epuis, je vais me coucher. oui oui, je me couche, tout sole... c'est la vie, mon lit solitaire...

avui postgrau de puta mare de nou, teoria sistèmica, tercer costat... i "som canvi".
M'he identificat molt amb la pinzellada que ha fet sobre psicologia post-moderna. (fent aquesta referència ja no cal que digui més, com una puta reina, ale. ja en parlarem.) Però que sí, que estic d'acord... la complexitat de l'ésser humà rau en el seu caràcter inevitablement incomplet, som éssers en constant evolució i canvi, som imprevisibles i som difícils...

i és hora de dormir. demà a les 7 amunt... porto uns dies...

25 de novembre, 2008

final countdown per tres cellos i orquestra...

Al sofà, sota la manta i sota el portàtil, vora una tassa de tè verd a la poma, amb la tele de fons, sense fer-li massa cas, però xuclant part de la meva atenció mental, més o menys conscient. Així em trobo, i me n'hauria d'anar a dormir, però no em podia estar de fer certs comentaris...

comentari u: he penjat un fragment d'un nou conte en que estic pensant al bloc "confits quadrats que giren en rodó".

comentari dos: en el meu paper actual de mestre de música avui he fet unes audicions d'instruments de corda fregada amb nens de primària. Hem escoltat la Vanessa Mae tocant el violí, un altre paio tocant la viola, violoncels i contrabaix... i de violoncels n'hem escoltat de diferents. Un d'ells interpretava Bach. Després hem escoltat l'arxiu següent: Final Countdown dels Europe per tres violoncels i orquestra. Impressionant. L'esperit heavy dels 80 ha envait l'aula. Nens de 8 i 9 anys taralejaven la tonada inmortal! m'ho he passat pipa.
Amb una altra classe hem escoltat Txaikovsky, la Dansa de les fades del Trencanous.

comentari tres: a continuació faré el comentari quatre.

comentari quatre: estic tan encostipada que aquest migdia quan intentava mastegar no podia respirar... i si respidava no podia mastegar... jejeje zi, zi, despidava...

comentari cinc: joder !! que tard s'ha fet!!!!

petons tan grans com elefants!

23 de novembre, 2008

ch ch ch ch chaaaangeeees!

Fa dies que sóc fora de mi i fora del meu cos.
Cames, braços, cap, pits, nas, pell i peus corren aquests dies davant meu.
Jo hi vaig al darrere, no penso, no recordo, no sento... faig, faig, faig.
Però fer sense ser també m'entristeix... potser he arribat a un altre extrem i ara toca rebotar i fer un petit acostament a l'equilibri...
Vaig de punta a punta, però la meva existència no és una línia, amb només dos extrems entre els que oscil·lar... més aviat és una estrella de 6 puntes o millor... de dotze puntes... d'infinites puntes per on passejo, per on limito. Per on visc.
Visc, si més no d'això si que no em puc queixar... sóc viva, oi? Doncs, ale, nena, què més vols... i no viva de qualsevol manera, no. Viva sortint, col·laborant, assambleant, planificant, i treballant.
Tinc feina! ( és la que vull??)
Fa massa temps que no vaig al cinema, això sí que ho trobo a faltar... i no vaig anar a veure Transiberian... m'ha quedat pendent.

any in extremis,
any de canvis... sempre estem canviant suposo. Però hi ha temporades en que els canvis són més visibles, vistosos... que no viscosos... ni biscotxus...

Changes, de David Bowie... serà la cançó de la setmana...

10 de novembre, 2008

opá yo vi a comé flang

El post d'avui, la lletra d'una cançó.
Primer contextualitzaré: amb unes amigues i amics, ens trobem al novembre, des de fa tres anys, per celebrar un concurs de menjar flams, llençar pinyols d'oliva i fer titius. Després de jugar a tot això ben abrigadets, rodejats de pins preciosos, megem carn a la brasa, patates al caliu, all i oli i torrades, bebem, riem i ens fem fotos.
És genial.

Doncs, res, he agafat la cèlebre cançó del KOALA, Opá, yo vi acé un corrá, i li he canviat la lletra.

link de la cançó original per què us situeu:

http://es.youtube.com/watch?v=d6C0bNDqf3Y

i la meva versió...

El koala...
opá, yo vi a comé flang
sin caramelo, pero de vainilla,
opá, yo vi a comé flang
xuclando fuerte, mira mira mira.

opá, yo vi a comé flang
carne y patatas y unas olivillas,
opá, yo vi a comé flang
y con los huesos hago carrerillas.

yo te hago treinta títius, (s'ha de cantar accentuant la primera síl·laba de titius: Títius)
yo te tiro veinte olivas,
yo recojo toa la leña,
yo te hago unas torradas...

pero que sepas que opá, yo via comé flang
me mancho toa, pero no me importa,
opá, yo vi a comé flang,
con los porrones, me pillo una tortaaaaa.

Tengo la manera y tengo los colegas
los bichos del tejao me molan mogollones
tengo la manera y tengo las intenciones, opaíto
el sabado vengo, a ver si trago a montones, opá!

opá, yo vi a comé flang
con mis amigas y con mis amigos
opá, yo vi a come flang
os quiero muxo, darme unos besillos

opá, yo vi acé un gran flan
y me lo como, será un fla de kilo,
opá, yo vi a comé flang
y no me asustan las indigestiones.

yo te ayuo a cortar ramas
yo te ayuo con las brasas
yo te gano tirando olivas
te ayuo, te ayuo a toooo!

pero que sepas que opá, yo vi a comé flang,
tienes vainilla síno gelatina,
opá yo vi acé un gran flang,
pa esa guarrillas y esos guarrillos.

opá yo vi a comé flang,
tira pa dentro con los tropezones!
opá yo vi a comé flang,
en las afueras de san feliuillo!!

yo vi a comé flang, yo via comé flang, yo vi a comé flang, flang, flaaaaang!

08 de novembre, 2008

hauria d'estar dormint

i no hi sóc, en comptes d'això faig equilibris per aquesta xarxa que començo a sospitar que és un invent d'un poble alienígena invasor per succionar-nos el cervell i envaïr després la terra, o encara millor, un invent de 4 rics per alienar-nos i ser els amos del món. Quedeu-vos amb la versió que vulgueu...,

la qüestió és que he fet bons descobriments i altres descobriments que no valoraré... no sabria què dir... què dir d'algú que dedica una web a la caca? mare meva, no he sigut jo, no!!!! però me la he trobat per internet... i una cosa bona si que en treuré (només una)... aquesta frase cèlebre que aqui us deixo per reflexionar...

lluitar per la pau és com follar per la virginitat

i ja en parlarem...

us recomano (quina manera tan fina i subtil de manar...)

Mireu a la secció "altres blogs on navegar" i entreu al Bar Sencal. Seieu a un lloc còmode, i demaneu una cherry coke, mireu les parets del bar, observeu als que hi beuen com vosaltres i passeu-hi unes quantes hores, minuts, segons... perdeus-hi.
Us encantarà, us ho asseguro.

07 de novembre, 2008

Començo un conte... el farem per fascicles... jejeje

En aquell racó de món feia molts anys que la població s'havia acostumat a enviar-se missatges al mobil, a comunicar-se per mail i a unir-se a comunitats cibernètiques en que penjaven les seves fotos i quatre frases mig buides de sentiment per mantenir contacte amb altres ciutadans igualment tediosos, incomunicats i units a comunitats cibernètiques en que penjaven les seves fotos i quatre frases mig buides de sentiment.

Les persones es vinculaven a altres persones a través d'una pantalla d'ordinador, lluminosa i hipnotitzant, però després, pel carrer, no eren capaces de mirar-se als ulls, ni saludar-se. Els veïns passavan en silenci uns davant dels altres, no es deien Bon dia. Desconfiaven els uns dels altres, o s'avergonyien uns d'altres. Tothom tenia por de mirar-se als ulls. Massa por de ser jutjat. Massa por de trobar la sinceritat dels altres, o les seves mentides...

05 de novembre, 2008

Missio de la NASA

I jo em pregunto... haig d'escriure encara que no tingui massa a dir?? és que estic mandroseta últimament, puta indisciplina... pura indisciplina... puta i pura, les dos coses alhora... per què no? Això em recorda que estic llegint WILT, aquella novela en que un home planeja matar la seva dona... se que avui en dia no deu ser massa políticament correcte, però que li donguin pel sac, em va fer riure molt l'altre dia... llegint al tren anava rient sola.
Avui he fet un acompanyament. He acompanyat a un grup d'infants a una visita fora de l'escola. Ha sigut tota una experiència. Una de les més subrealistes. La professora que organitzava la sortida estava molt motivada i, val a dir, desorganitzada de la hòstia... vamos, que la ha liao parda por la calle... però sembla que els nens s'ho han passat molt bé. I també la gent que ens veia passar pel carrer... com que anàvem a observar la lluna i els nens treballen el tema de l'univers, amb els 5 anyets que tenen, tots anàven vestits d'astronautes... amb botes, llanterna, una pastanaga i amb cascos que cadascu s'havia fet a casa amb més o menys gràcia... cascos de paper de plata, de garrafa reciclada, amb antenes, amb tubs i cables, gàbies d'ocell que feien de casc de la nasa... de debó, un espectacle, la gent sortia de les botigues i els bars al nostre pas... érem dignes de veure. Per sort les profes i acompanyants no havíem d'anar disfressades... però com no... la Laura va i sempre acaba liant-se una mica... jajaja, es mi destino. Una nena m'ha deixat uns cascos amb micro incorporat i per inspiració divina de la profe motivada m'ha tocat fer el paperet de la tia que està en directa comunicació amb la NASA a Amèrica... sí, sí, i jo liant als nens que si estàven a punt, que si portàven identificació, que es preparéssin, que estàvem a punt de passar el perímetre de seguretat... jajaja. Divertit.

L'altre dia vaig decidir no dir res i penjar imatges. Us heu fixa't en el gos que borda des de dalt un campanar? no és cap muntatge, la va fer el meu pare...
I la de l'ou? No se perquè m'agrada... i és ben tonta.
Ens entrenen i ensenyen a expresar-nos i representar realitats de forma oral i escrita. Principalment. A escola fem una mica de plàstica i una mica i sovint penosa classe de música. Realment tenim ben atrofiades les habilitats d'expressió a través de medis que no siguin la veu i l'escriptura. Hauríem de saber expressar-nos de moltes més maneres amb més soltura. A través de la fotografia, la imatge, el dibuix, la música, el cos, les mans, el gest, els petons, la mirada... què més??
tot!!! L'escola ens educa. L'institut forma i ensenya... els últims cursos hauríen de ser per deseducarnos i sobretot la universitat. La universitat hauria de deseducar. Obrir-nos les ments i deslligar-nos de les creences i mites contraproduents per la convivència, la felicitat... En aquest món de mails, blogs i facebook... cal més que mai no oblidar el gest, el somriure i la carícia...

Estic mimosina... es nota? juas juas juas... ale! mi cama me espera... y mi libro... que consuelo, jajaja.

petons en xarxa!

03 de novembre, 2008

01 de novembre, 2008

M'estreno al teatre i Rocky Horror Picture Show

Fem agenda...

Una recomanació curiosa: veure el passe mensual, amb participació del públic, de la pel·li: Rocky Horror Picture Show, al cinema Casablanca de Barcelona. Proper passe el dia 6 de desembre. Jo ho intentaré, a veure si enredo una colla de gent, perquè estic encuriosida, tinc ganes de festa, i és un lloc on si vas amb una colla de gent catxonda segur que t'ho passes bé. Es tracta de la projecció d'un extrany clàssic del cinema musical de serie B, la història d'uns transilvans de peculiar i dubtós orígen, amb un gust un punt hortera per vestir. Tot plegat deliciós!!! Tim Curry al paper estrella, està que se sale! I Susan Sarandon entremeliadament innocent, deliciosa.

Aquesta és una proposta. L'altre... no se, no se si anunciar-la encara.

El 23 de novembre estrena de la acabada de néixer companyia de teatre Teatrutòpic, a Sabadell, a la Plaça de l'Imperial cap a les 5 o 6 de la tarda. Amb un berenar, espectacle i lectura de manifest es fan part dels actes de la semana dedicada a la lluita contra la violència cap a les dones. El dia oficial és el 25, i a la companyia ens han fet l'encàrrec per el diumenge anterior. Dit aii tot sona força seriós, però vull explicar una mica el tema.
Fa unes semanes, ben poques, 5 persones es van trobar i van decidir que faríen teatre, no només per divertir-se, sinó com a via per fer una petita aportació per canviar el món. Vaja, simplement es tracta de dedicar-nos a muntatges teatrals que vagin més enllà de l'entreteniment, tenint sempre la vessant política, social i transformadora present. És una activitat amateur per ara, un projecte petit i senzill que comença. La primera coseta que fem és un acte de pròpia creació especialment pensat per aquest dia. Un enfocament poc típic del tema, molt poc típic. ai ai ai... que miedo me da, jajaja, miedo escénico...

Doncs res, que espero compartir amb els lectors del blog bones notícies sobre el tema, i prometo penjar alguna foto quan hi sigui.

Diumenge 23 de novembre. Ideal life: o els tres peus del pack.
a la Plaça de l'Imperial. Hora? entre 5 i 6... ja concretaré o penjaré cartell.

Torno al teatre... amb molta vergonya, una mica de por... i uns molt bons companys i companyes. Molta merda!

I feliç castanyada... avui potser colliré una bona castanya, tan de bó sigui una bona nit...

petons :)

31 d’octubre, 2008

Si els dos estem tontos sí, però si no...


Després d'hores de xerrameca i reflexió sobre les relacions de parella, el títol del blog és una de les conclusions a què hem arribat una colega i jo mateixa... Sí, que l'enamorament et transtorna és un fet assumit per la societat en general, acceptat, gaudit, fins i tot. Ens agrada? Hi volem tornar? resposta: si els dos estem tontos, sí. I així de fàcil. La dificultat és trobar algú que estigui tan tonto com tu, en l'instant just en que tu ho estàs, al lloc i nivell que tu ho estàs. Boig , tonto, il·luminat, il·lusionat... la vida és com alguns físics descriuen l'univers, com un acordió, un estira i arronsa, un cuc que s'eixampla i s'estreny. I l'amor? També.

Com que no estic gaire de paraules últimament i prefereixo no dir massa abans de dir un no res ple de lletres... avui penjo imatges.
En dies com avui voldria ser a prop del foc, o ser foc... cremar com les flames i evaporar-me, convertint-me en tot el que m'envolta.

29 d’octubre, 2008

d'acord, en Wilde té raó...

I té raó en el poder de les sensacions per curar l'ànima... o l'animal que portem a dins... Si hagués de ser un animal... desitjaria ser un tigre. Amb les potes fortes, el tronc llarg i flexible, agilitat per saltar sobre les preses, i un pèl suau dels colors del foc.

Ahir a la tarda va ser una olor el que em va fer somriure. En sortir de casa i apropar-me al carrer principal de barri, em va atrapar una forta olor de crispetes acabades de fer. El cinema a prop és ventatjós per diversos motius, i un és aquest, l'olor de crispetes. Els carrers hauríen de fer olor de crispetes més sovint. I també olor de sopa calenta, de llençols suaus, de llenya cruixent a la llar... per sort si el fred continua així, envaint dies i nits, la ciutat aviat farà olor de fum i xemeneies, olor d'hivern al centre... mmmm!!!

El fred. No m'espanta. No em fa mandra. No em sap greu. M'agrada. M'inspira. M'activa.
Vaig néixer, diuen els que se'n recorden, un dia dels més freds d'aquell hivern.

Visca els guants i la bufanda!!!!!!!!! i visca aquest món on vivim que ens regala sensacions per tot arreu, que és tan imprevisible que ens omple de neu quan no l'esperàvem. Si totes les tardors fóssin iguals sempre, estaríem ben avorrits.

Sortiu al carrer! passeu fred! i gaudiu de la dolça tornada a casa! assaboriu l'instant de contrast en què entreu a una cafeteria des del carrer mullat amb les galtes gelades. Gaudiu d'aquest ínfim moment en que la pell es relaxa i s'expandeix pel canvi de temperatura.

petons. ah! imagineu quin bé fa l'hivern a l'amor! Doncs encara són millors els petons llargs a la galta quan aquesta és freda. Encara són més intensos els llavis sobre els nostres llavis enmig de la ventada tardorenca.

La realitat no és tal... sinó que ets tu mateix/a.

petons.

28 d’octubre, 2008

conceptes, realitats, dubtes...

A un dels últims posts vaig deixar anar la paraulota: resilència.
Parlem-ne.
La resilència es pot definir com la capacitat d'una persona per afrontar adversitats i sortir-ne enfortida.

Per tant, no sols es tracta de superar una situació adversa, potser terrible, destructiva i molt dura, sinó també treure'n profit en forma de fortalesa, noves qualitats, habilitats.

No és un concepte nou del tot, de fet segurament la resilència és una capacitat que alguns humans sempre han tingut, però fins ara no li havíem posat nom, ni ens hi havíem fixat amb intenció de categoritzar-la, analitzar-la i practicar-la.
N'hem parlat molt avui al postgrau. Hem parlat de resilència i de construcció de futur. Hem parlat de canvi, de millora, de somni. Una muntanya de frases precioses sospitoses de formar part d'un pretenciós llibre d'autoajuda omplen avui els meus apunts. I voldria creure-les. Si no totes... la majoria. A nivell social hi crec. Crec en el poder del poble per canviar el món. A nivell personal... dubto força de mi mateixa. Gran problema, perquè... com puc creure en el canvi social si no crec en mi mateixa?

"No podem predir el futur, però podem inlfuir en ell"
"La millor manera de predir el futur és crear-lo"
"sempre hi ha una alternativa possible"
"tot pot ser d'una altra manera"


Creure aquestes afirmacions (bàsicament les que parlen de futur) i mirar la meva vida avui comporta reconèixer que sóc una persona dèbil, poruga i potser poc lluitadora. I que estic perdent el temps.... potser. Però no sempre he estat així. Crec que seria fals afirmar que sóc dèbil, perquè a vegades he estat forta. Crec que seria terrible afirmar que sóc poruga perquè a vegades, he estat prou valenta, molt valenta. I lluitadora... a vegades he lluitat contra més del que alguns ho haguéssin fet. Així que no utilitzaré el verb ser... que estigmatitza, sinó el verb estar, que em deixa la porta oberta al canvi i em deslliura de la marca definitiva. No sóc cobarda, només estic buscant un motiu. No és que sigui poc lluitadora o dèbil, només estic en procés de trobar un sentit a tot plegat.
La capacitat de descubrir un sentit és una de les bases que caracteritzen a les persones resilents. Els factors que caracteritzen la persona resilent són explicables de varies maneres, una d'elles: la caseta, de S. Vanistendael. Ve a dir-nos que, perquè algú pugui ser resilent primer de tot ha de tenir les necessitats físiques cobertes, llavors una xarxa de contactes, acceptar les persones, llavors la capacitat de trobar un sentit (això és molt interessant). A més d'això, algú resilent ha de tenir autoestima, certes aptituts i competències, humor, experiències i amor.
És una mica per sobre l'explicació, però no m'interessa fer un super-estudi, sinó simplement fixar-me i reafirmar algunes parts d'aquesta teoria.
Estic d'acord que haver trobat un sentit a la vida i a allò que ens passa és fonamental per superar situacions i per estar bé. Sense un sentit estem perduts. Cadascú ha de trobar el seu i els sentits que podem trobar a les coses que fem i ens passen estan dins d'un ventall amplíssim, però cadascú ha de trobar el seu per viure i sobreviure a situacions dures.
L'autoestima, indubtable.
L'humor... gran elecció. Tenir sentit de l'humor ajuda moltíssim a superar situacions adverses i a ser molt més feliç en qualsevol situació de la vida. És un factor de qualitat, saber riure de les coses que ens passen, de la realitat que ens envolta, fins i tot en les situacions més terribles. L'humor és molt necessari, de tots colors, fins i tot quan és ben negre. I no oblidem que pot ser una eina de crítica social poderosa.
L'amor. Què dir... ja fa mooooolts posts en vaig escriure un citant frase de Moulin Rouge... love is like oxigen... Sí. Crec que l'amor té un poder increible. I que sense amor estem ben morts . No exagero, ho sento, però és així. Bé, no ho sento, me n'alegro.

Ara rellegeixo, recordo el que he fet avui i reflexiono.
Miro la meva actitut ultimament. No me'n sento especialment orgullosa. La comparo amb l'actitut davant la vida d'altres persones amb qui her parlat o a qui he redescobert últimament. Me'n sento menys orgullosa encara, de la meva, admiro la seva i arribo a la conclusió que sí, que la capacitat del canvi està a les mans de cadascú. El futur te'l crees tu mateix. És una qüestió d'actitut davant la vida .
Jo ja he fet molt el ploricó. Potser , però, no m'haig de fustigar per ser una ploranera, potser només es tracta d'obrir els ulls i aprendre de les persones properes, que comparteixen les seves experiències amb mi i que em demostren que cadascú es construeix la pròpia realitat. Si la teva realitat no t'agrada canvia-la.
Tot pot ser diferent. Sempre es pot triar, sempre es pot canviar, millorar, intentar-ho, si més no...

Recerca, estic en recerca.

A nivell social, però estic profundament convençuda de totes les teories que afirmen que podem canviar el món, i que tenim el poder a les nostres mans. És cert, el tenim, més del que ens pensem. El que passa és que ja hi ha aquells a qui interessa que ens sentim dèbils socialment i que veiem el sistema com un mosntre invencible.
El sistema és una construcció humana, no és natural, per tant com a construcció humana, són els éssers humans els que el poden, podem, canviar. I podem fer-ho, més del que ens pensem. Des de ben petits ens hauríen d'esenyar a implicar-nos més en el nostre entorn, veinal, social, amical... i ens hauríen d'ensenyar a dir la nostra, a prendre desicions en comunitat, a funcionar assambleàriament... hi ha molta feina a fer.

I el post és ja massa llarg i he desvariejat sense ordre... deixem-m'ho aqui.
Només dir abans de marxar... que m'avergonyeixo d'algunes de les meves queixes. Hauria de deixar de mirar-me el melic més sovint. I reconèixer alguns errors, el primer, aquest: em fixo més en allò que em falta que en allò que tinc, ergo no gaudeixo de les coses bones que m'envolten perquè estic encegada per la pèrdua. Gran error. On ha quedat el Carpe Diem?

ara si, deixem-ho. Fins aviat.

23 d’octubre, 2008

Encuentros en la tercera fase

Ahir vaig estar prou productiva bloguerament parlant, així que poca cosa diré avui.
Només:

- llegiu els posts d'ahir! (i tots els que desitgeu, és clar...)
- he renovat la secció Mira
- atenció: podeu escoltar Ràdio Trama a: www.radiotrama.net
- La meva iaia ja ha comprat "mantecados" (joder! que encara hem de menjar panellets!)
- Tinc entrades per veure els ACDC!!!!!!!!! Va ser difícil, semblava que no ho aconseguiria... però, sí, si tot va bé, veuré aquests iaios rockeros en directe!

i Good night, and Good luck!

22 d’octubre, 2008

Segon post del dia.

És el que hi ha. Dies de sequera i silenci i sense saber massa perquè, de cop la ment flueix i dos posts en un dia. Però és que avui m'han passat un parell de coses que m'han fet feliç.

Cosa 1 que extranyament m'ha fet feliç:

Plovia, he sortit de casa carregada amb la bossa per anar al club, amb les bambes als peus, i l'expressió seria i un punt amargada a la cara. Tanco la porta i giro el canto i... fiuuuu! rellisco i caic a terra, amb un elegant moviment he recolzat el genoll esquerre i la ma dreta a la vorera, just al davant d'un noi que passava per allà. Creieu que m'he quedat a terra lamentant-me? Ho podria haver fet... no pas pel dolor, sinó per vergonya, però he esclatat a riure. Se m'escapava el riure i ale, amunt de cop i a caminar rient sola pel carrer. De fet, al cap d'una estona m'ha començat a avergonyir més l'anar fent riallades pel camí com una "loca" que no pas la caiguda tonta amb públic. No podia deixar de somriure, com si la vida m'hagués futut una clatellada amb veu de tieta-àvia que en sap molt de la vida, tot dient: cony nena! borra aquesta cara d'amargada i riu una mica!

Cosa 2 que m'ha fet feliç:

Després de la classe de... diguem-ne gimnàs en general, jejeje, estava al vestidor, preparant-me per la dutxa.
Em començo a despullar (és el que té voler-te dutxar després de fer esport) i de cop m'adono que la música que sona de fons és, ni més ni menys que "you can leave your hat on"... de Joe Coquer si no m'equivoco... tanana tananà... sí, sí, la de l'escena final de Full Monty, la de 9 semanas i media.
Ohh! sublim! genial! si no fos perquè eren les 5 de la tarda i estava rodejada de nens i mames preparant-los per la classe de natació, m'hagués marcat un bailecito, m'hagués tret la samarreta amb una gràcia... però res, no estava sola. Ara bé, també m'ha semblat graciós que sonés aquesta cançó a la ràdio just en aquell moment.

Doncs apa, ja ho sabeu, la felicitat està en les petites coses, i en les més inesperades!!!!!


I llegiu el següent post que estava molt emocionada i trobo que està prou bé... encara que quedi poc correcte que ho digui jo...

petons

poc a poc reprenent ritmes...

Fa dies que em poso davant la pantalla, obro la web del blogspot, introdueixo nom d'usuari i contrasenya, pitjo les opcions fins a "Nova entrada" i intento teclejar algunes paraules. Mai les trobo prou significatives per no esborra-les, així que, senser haver arribat a les 5 linies tanco el navegador i plego, cap a una altra cosa.
Avui, però, serà diferent.
Us podria explicar que vaig passar el cap de setmana en família, més o menys, col·laborant en la organització d'una celebració, cuinant i remenant, sentint-me estimada per unes nenes encantadores, estimant al meu germà i els pares, adonant-me de com n'arriba a ser alguna gent d'interessada i egoista, o de com n'és de destructiu per una persona, viure en contra de la seva verdadera voluntat. Viure en la pura aparença et desmonta per dins i et redueix sense que te n'adonis... crec. Una puta reunió familiar dóna per molt, ja veieu, jejej, podria detallar-vos tot això i ben bé que tindria suc per a un post ben llarg. Però per avui ho deixarem. No us ho explicaré.
Del cap de setmana només afegiré : "que bona l'amanida amb magrana, pinyons i bacó" (acostumada a dir "beicon" que extrany se'm fa bacó... puta correcció...) i que tinguis tota la fortalesa per ser feliç petit Biel!!

En comptes de fer l'aqui hay tomate amb el meu entorn familiar trobo molt més interessant parlar-vos del que vaig fer ahir a la tarda.
Vaig fer classe, amb un remolí de paraules anomenat Jordi Grané. Jo de gran vull fer això, vaig pensar quan el vaig veure. M'encanta quan un professor, mestre o ponent t'arrenca somriures, trenca les formes, et fa dubtar, t'enganxa des de les primeres paraules. No és formalment correcte, però no crec que sigui tot improvitzat, crec que fins i tot l'ús en gran quantitat de l'adjetiu "puto" està mínimament estudiat.
Estic tant contenta amb el postgrau de mediació que fins i tot passo els apunts a net!! (però no patiu, que això dels apunts tan sols durarà un parell de sessions més)
Encara és un concepte poc sentit en la nostra societat i majoritàriament associat al conflicte, el de la mediació. Però m'encanta la idea de mediació que ahir ens va presentar en Grané. Bé, no em ve de nou del tot. Però m'emociona i em motiva, és el que em fa reprendre els ritmes, com deia al títol. El contacte amb idees vives desperta les meves. Vaig recordant el que realment m'interessava quan estudiava a la uni, la mediació com una filosofia de vida, entesa com la promoció de la convivència, de la comunicació, la dinamització comunitària. I tot això pot sonar una mica flower power, depenent de com t'ho expliquin, però no. Jo hi crec. El problema és que per anar bé hi hauríen de creure les entitats polítiques, mínim les locals, i en aquest món de merda, governat per la banca i l'empresa, no serà fàcil aplicar de debó les polítiques comunitàries esmentades. Per què la promoció de la convivència, de la participació social i la comunicació el que fa és enfortir el teixit social, les persones, el poble. I evidentment això no interessa als que s'enriqueixen amb una societat basada en el conflicte, la por i l'individualisme.

Estic centrant-me poc, potser, però prenem-ho com una introducció a un nou món d'idees que tan de bó es vagin fent realitat. El meu gran problema, (o gran sort)
és la desconfiança en l'administració pública i el sistema polític i econòmic en que vivim. Però bé... buscarem les vies.

Va , em centraré una mica més. Tot i que tradicionalment la mediació s'entén com la resolució dels conflictes, en realitat pot i ha d'anar molt més enllà. Mediació és també la prevenció dels conflictes. I prevenir el conflicte social és pot fer per mitjà de la promoció de la convivència. I això, per a mi, és tradueix en construcció de xarxes socials, promoció de la comunicació interveïnal, intercultural, interpersonal, intertotelquevolgueu... i sobretot participació ciutadana. La participació és clau.

Bé, he trobat un dels meus motors de vida, crec. Ara cal que sigiu valenta i aposti de debó per fer funcionar aquest motor. M'interessa això. Haig de buscar vies.

Jo ja faig deures, us recomano una radio lliure, de l'assamblea de la qual he començat a formar part:

www.radiotrama.net

Us recomano una lectura que jo no he fet encara, però faré:

Más fuerte que el odio
de Tim Guénard , l'experiència d'una persona resilent. Parlarem de la resilència un altre dia.

I us recomano una lectura que jo he començat i que ja adoro!!!

Món groc
d'Albert Espinosa

I a dir que en Dorian Grey encara m'acompanya, estic acabant, ja farem comentari.

Per ara acomiadem-nos amb una frase que ahir ens van citar al postgrau:

El futur no és un regal, és una conquesta

de J.F.Kennedy.

16 d’octubre, 2008

por la sombra que te derrites!!!

El meu germà s'ha animat a fer-se un blog també!! I me n'alegro molt, és un bon generador de pensament, opinió i felicitat.
Me l'estimo molt, i cada cop més. Ole! estic molt orgullosa de la relació que tinc amb el meu germà... crec que és una de les persones amb qui puc ser més sincera, el sento sempre al costat. Així que neng, moc, avui post dedicat!!!

Aqui el podeu trobar a ell i les seves parres:

http://tansolscalsomniar.blogspot.com/

Ahhh, amics... cuidao que se'ns acosta una altra estrena cinematogràfica: Transiberian. Ve de Sitges. Hi tinc Grandes Esperanzas posades.

Quin matí més xulo pel carrer avui, i ahir... tot i que ahir vaig tenir una visió... bé, avui, avui, anem a avui.
"Bombón! Por la sombra que te derrites, guapa!!!" No era Gustavo Adolfo Bécquer, però a crits des d'un cotxe m'ha fet somriure una bona estona. Gràcies guapo desconegut! En Bécquer devia tirar piropos a les paies pel carrer o què? Hi veig més en Lorca... (a que sembla que sepa un punyao de poesia... doncs desenganyeu-vos, m'agrada molt, però ni un borrall més enllà del batxillerat de lletres! jejeje però a vegades sóc tan repelent fent comentaris...)

Ei!! el blog està animant-se, vull dir que ja te alguns lectores i lectors més o mens
habituals i això em mola molt, sobretot quan deixeu comentaris, és un feedback molt agraït, m'encanta. Ara a veure si m'animo jo hi hi poso més txitxa i més originalitat i més impacte!!!!!!!!!!!

Bon cap de setmana!!! Gimme Gimme dels ABBA, hauria de ser obligatòria a les empreses cada divendres al plegar... et transmet una energia guerrera!!!

15 d’octubre, 2008

i més cinema!!

Bé, bé, vaig a bon ritme.
Una o dos pel·lis per setmana, de conya!
Diumenge: quemar después de leer. Gran Brad Pitt, boníssim! excel·lent. Seductor com sempre Clooney, i amb aquell punt tonto... que m'encanta. Frances McDormand: una crack!! Malkovich molt bo! La pel·li no és d'aquelles d'orgasme, però és prou xula, té punts molt bons, crec que deu ser de les que com més et mires més et molen...

i avui: El nen del pijama de ralles. Ufff! que bonica. I que trista. i que trista. I de fet... que trista la nostra història, la història d'homes assassinant altres homes com ells per uns dogmes de merda!!! putus nazis!!! que bonica és la pel·lícula eh! val la pena, val la pena.

Apa, doncs ja teniu dos pel·lícules més per veure.

Jo encara tinc pendent No me pidas que te bese porque te besaré i Tropic Thunder, les més fluixes potser... però a veure si les pillo.

Ah! s'apropa una superproducció oriental interessant, no se si animicament em trobare bé per veure-la, però... El reino prohibido, amb Jackie Chan i Jet Li.

petonets. Estrés a la vista. Dimarts a la venta les entrades pel concert d'AcDc ...
No me'l vull perdre. Ja veurem...

14 d’octubre, 2008

avui

Avui la lluna estava preciosa a Barcelona. Plena i sola enmig del cel totalment fosc, sobre els edificis a Drassanes.
Avui, en arribar a Sabadell, sortint del tren, el carrer feia olor de pizza. Una pizza boníssima que algú estaria assaborint no gaire lluny. O qui sap si només existia a la meva imaginació, fruit d'un estòmac buit després d'un dia de malaltia.
Els sentits son un mitjà de curació de l'ànima segons en Wilde, i és ben bé veritat. Però no crec que només la curin. També la poden enmalaltir, embogir, empitjorar o millorar... si és que algú en té. Com a fan de certs romanticismes hi crec, que no pas com a creient religiosa. Nooooo! Odio la utilització de la culpabilitat i el xantatge que fan certes doctrines per manipular els seus seguidors!!
La visió de la lluna m'ha fet sentir alegre. I l'olor de pizza al carrer m'ha reconfortat. Però què passa quan una sensació et conecta a records que et fan mal? Perquè també hi ha sons i olors i visions que et posen trista. Em passa amb la música. Hi ha coses que no puc escoltar simplement per què em fan enyorar massa a algú, arribant al punt de fer-se'm insoportables algunes tonades, notes i ritmes que abans m'encantaven. No és just!!! Amb el que m'agradava la banda sonora de Braveheart i ara em poso malalta si l'escolto!!! No puc ni mirar la pel·lícula! Els sentits també m'enmalateixen de vegades. Els sentits ho són tot perquè són la connexió amb el món real, amb la resta dels humans, amb les persones.

Bé, espero tornar a trobar carrers amb olor a pizza, o a truita amb ceba, o a sopa.
Aviat, al que segur que oloraran els carrers de Sabadell és a hivern, a fusta cremada, a les xemeneies que encara hi queden. És una sensació genial que cada any em cura una mica!!
També estaria bé trobar carrers amb olor a xurros amb xocolata. I a pastís de poma.
Carrers amb olor a croquetes i a espaguettis a la carbonara.
Carrers amb olor de pa torrat. Fins i tot carrers amb olor a all i oli... jejej, mentre no surti de l'estòmac de ningú...
Aviat espero sentir olor d'humitat al bosc. Olor de fred, de fulles caigudes i de vent. Olor de llar de foc amb els amics al voltant. Olor... ho veieu? ja em torno a posar trista! M'estava emocionant amb les bones olors alegres i és clar... acabo recordant les que van ser alegres i ja no ho són. Olor d'ell. Olor dels seus ulls alegres, del seu tè a la menta i...

Bé... altres olors alegres: olor de crispetes!!! olor de botiga de carmels. Olor de canelons de la iaia. Olor de sopa. Sí, crec que és la millor olor del món. I el gust més complet i insuperable: la sopa!!

13 d’octubre, 2008

coses que haig d'aprendre

N'hi ha moltes, i moltes més de les que em penso. Seria una imbècil si cregués que ja se tot el que em falta per aprendre. El millor és que encara em queda per descobrir quin serà el meu aprenentatge vital. Com evolucionaré durant la vida.
Però hi ha una cosa de la que vaig prenent consciència. I és del meu excés de necessitat d'agradar i de fer content a tothom. És humà i habitual voler estar bé amb tothom , voler tenir pau, voler fer feliç a la gent. Però de vegades confonem conceptes. Mai s'hauria de sacrificar la sinceritat o la voluntat personal per agradar als demés. És evitable? o Inevitable? fins a quin punt hem d'agradar als demés? a qui? Sovint sóc molt més covard del que m'agradaria. En un món perfecte jo sabria parlar molt més clar. Potser de manera més dura i tot. Peco d'endolcir massa les coses que haig de dir, peco de tenir por a dir les coses tal com les penso... Per tant això és una de les coses que haig d'aprendre. A parlar clar i a sincerarme, a dir allò que realment penso. La comunicació verbal en relació als sentiments maaaaaai ha sigut el meu fort.
Una altra cosa que haig d'aprendre és a pensar menys, fer, i no parlar. No suposar el que sentiran, creuran o pensaran els demés. Haig d'esperar. No parlar pels demés. Esperar i escoltar.
Haig d'aprendre, en general, a asumir i acceptar el conflicte. Sense conflicte no hi ha evolució, no? Sense conflicte les coses mai no canviarien.

què n'opineu?

Bona setmana.

10 d’octubre, 2008

profundament indignada

A les notícies de cuatro, que estic veient ara mateix, expliquen...
50 empleats d'un gran banc, crec que americà, dels que ha estat rescatat amb diner públic, gaudiran d'un sopar de celebració del rescat. Ho faran a l'hotel París de Montecarlo, un dels hotels més cars i luxosos del món. El sopar serà caríssim, es calcula una mitja de 3.000 euros el cobert, és a dir... 3.000 euros per persona!! Però que pensen menjar???!!! És que no tenen vergonya??!! el diner públic paga un sopar de tres mil euros el cobert a uns 50 cabrons fills de puta que beuran i riuran a la nostra salut!!! em cau el món a sobre. Em cau la cara de vergonya. No entenc com hi ha un sol ésser humà al món que pugui acceptar assistir a una celebració així tal com estan les coses. Gent que es quedarà sense casa, gent que no té feina, fins al coll per pagar hipotèques, patint, ja no per les accions que no tenim, sinó pel lloguer que no podem assumir... i alhora un banc a qui s'acaba d'injectar una gran suma dels estalvis dels ciutadans es gasta una xifra terrible en un sopar de luxe.

estic indignada i trista.

09 d’octubre, 2008

Un post totalment absurd

Cuando cualificamos a una persona como camaleónica... queremos decir que és una leona en la cama?

Por suerte los filósofos griegos se hacian otro tipo de preguntas... o no???? Perquè segur que a més de filòsofs de la hòstia i matemàtics pitagòrics, eren éssers humans amb tot el que això comporta... també tenien mocs, se'ls escapaven pets, fèien acudits dolents, bons, eròtics, sexistes... -istes... bueno, ser un ésser humà també implica molt més que això. És igual, som tan diferents els éssers, que no té cap mena de sentit intentar definir-nos globalment. La qüestió és... per qui més sovint fem servir l'apelatiu de camaleònic és pels actors i actrius... pels del món de l'espectacle. Associem escenaris a bon sexe? o és que fan puro teatro? Ara enteneu perquè he titulat el post tal com ho he fet, oi? millor l'hagués titulat: un post totalment innecessari i dolent.
És culpa de la Xuxa, ho prometo, segur que és el seu efecte. Ens l'han posa't al gimnàs per fer escalfament... estic traumatitzada.

Ah!!! i...
Estic acabant amb el Retrat de Dorian Gray. Ara que arriba el final ha millorat encara més. Bé, m'agrada. (posem la nota intel·lectual al blog)

Una conversa entre dos personatges, Lord Henry i Dorian:
- [...] Yo no quiero verle a solas. Me dice cosas que me fastidian. Me da buenos consejos.
Lord Henry sonrió.
- La gente es muy aficionada a repartir aquello que más necesita. Eso es lo que yo llamo un abismo insondable de generosidad.


Amb el temps intento aconsellar poc o gens a no ser que m'ho demanin... no? ai, no se... ja m'hi fixaré.
Prou. Fins aqui la broma avui. Estic espessa. Depressa! Duquessa. Vessa. L'aixeta. Pobreta!! Bretanya. La Gran. Granul·lat. Lateral. Ral·li. Litrona. Trona! i llampegueja! i plou. i fa sol... les bruixes es pentinen... o patinen? Què fan les bruixes?

08 d’octubre, 2008

Los girasoles ciegos

No crec que s'endugui l'oscar. (tan de bo m'hagi de menjar amb patates les meves paraules). Però és una pel·lícula per veure. És tristíssima, però és que parla d'uns fets molt tristos i mostra la perversitat fruit de l'egoisme dels homes i la doble moral de l'esglèsia. La pel·li val la pena per la Maribel Verdú i pel dolent dolentíssim de la pel·lícula: el Raúl Arévalo. Aquest últim està esplèndit, tant que l'odies profundament i el mataries amb les teves pròpies mans... li tallaries la, vaja no diré res més, veieu la pel·Lícula.

i... m'he enterat del títol de la propera pel·lícula de l'Amenàbar!!! oH! si! això si que és una bona notícia!! Àgora, crec, una història èpica, amb sang i fetge, jejej... vull saber més! ara em posaré a buscar informació. Quines ganes d'Amenàbar!

ahir: petit gran dia.

coses bones d'ahir:

- em llevo d'hora
- cuino pollastre al forn pel migdia boníssim!
- mati a la biblioteca llegint i escrivint una miqueta
- xerrada de mig matí amb una gran amiga i un entrepà boníssim de fuet!
- dinar el pollastre esmentat amb els pares
- caminada per Barcelona esperant l'hora de començar...
- en creuar un carrer una colega i jo deixem en blanc i sense respiració un currante amb la nostra bellesa espatarrant ( o això és el que ell expressa, jajaj, la que ha liat el noi, eso sí es tirar piropos, juer, que pirat!)
- Comença el postgrau... xerradeta insípida amb peloteo extra entre contertulianos, pica pica i primers contactes amb les futures companyes
- i tornar en tren cap a casa... m'agrada el tren, m'agrada la gent
- al cine soleta després de sopar, Los girasoles ciegos, he plorat taaaant!! no he parat fins arribar a casa, jejeje

en resum: un dia de puta mare ahir.
els dies de puta mare arriben quan menys t'ho esperes, i val la pena parar un moment i pensar-hi. Per desgràcia sovint enfatitzem més en les coses dolentes que en les bones... a risc d'exedir-me a vegades en l'actitut flower power, penso enfatitzar les coses maques i les bones. I a partir d'ara petonejar molt més els meus amics... ho sento noies i nois... jajajaja

06 d’octubre, 2008

més fotos de la posta de sol...






Haig d'agafar la càmera més sovint! i llevar-me més d'hora i action! action!! com cridaria en Fredy en ple concert!!!

05 d’octubre, 2008

el blog anterior es titula lasagna perquè avui he fet lasanya!!




lasagna...







Una altra setmana ha passat. Amb poques novetats, la que ve sembla que pinta millor.
Tot i que val a dir que el divendres va ser sorprenent i impressionant! Havia de ser un dia tranquil i va ser una gran nit de juerga, que va acabar amb un colega i jo fardant als porters de la República que l'any que ve els matxaquem al saballut de ferro... l'eufòria alcohòlica et transforma, en aquest cas va ser una bona transformació.

És curiós com la ment humana ens salva de la tristor extrema amb la seva manera de funcionar. Si la nostra ment no fes el que fa sovint, moriríem de pena. Aquesta setmana serveix com a exemple, però a un nivell molt menys dramàtic, és clar. Explico. En general la setmana ha estat insípida, inodora i incolora... com la falsa descripció de l'aigua que donaven els llibres de text de ciències. Poca activitat, massa estar a casa, massa estones deixant-me portar pel temps com si es tractés de les onades que s'emporten mar enllà un nàufrag que ha perdut tota esperança de tornar a casa... Però cap al final la setmana s'ha animat. Quedades, la sortida de divendres nit, la del saturday night, la lasagna i el passeig a la Mola aquesta tarda, fent fotos a la posta de sol. Si penso ara en la setmana el primer que recordo són aquestes coses bones i animades, haig d'esforçar-me més perquè em vinguin a la ment les estones avorrides i tristes. Recordem les bones experiències de manera molt més viva, així com les coses intenses. Les estones mortes i insípides s'esborren de la nostra memòria, com si mai a la vida ens haguéssim avorrit... i així podem anar passant els dies, fent equilibris sobre la línia que separa l'alegria i la pena. Sort que la nostra ment es queda amb el millor i esborra el pitjor, les males qualitats de certes persones, els dies tristos d'ahir... el temps passant difumina la realitat, habitualment en el record embellim aquesta realitat, la nostra. Passa amb les setmanes tontes, amb les persones i les relacions que tenim.

Les fotos són d'aquesta posta de sol que ha acabat d'arrodonir el cap de setmana.

04 d’octubre, 2008

Més, més, més!!!!

Ohhh! Ohhh!!! una altra estrena que espero amb ànsia!!!

- Quemar después de leer

Els germans Coen, George Clooney, Brad Pit, Frances McDorman, John Malkovich!!!!

No ens la podem perdre, no???? La setmana que ve i l'altra al cine gairebé cada dia!!! cada dia!!!! és que si no, no les podré veure totes!!!

03 d’octubre, 2008

i... i el teatre i Ac/dc!

i del teatre no n'he dit res... té bona pinta Rock'n'Roll al Teatre Lliure, a veure si m'informo. Qui vol venir?
i parlant de rock'n roll... acdc!!! nou disc, i gira. Els vull veure, em ve molt de gust. Hi aniré, hi vull anar, el meu germà ja m'ha dit que m'acompanya. Ha de ser un espectacle impresionant!!! oooh! si!

Més pel·lis per veure... i teatre!

Se m'acumula la feinaaa!!!

més pel·lis que vull veure, quan les estrenin:

- No me pidas que te bese por que te besaré
- Transiberian
- Austràlia

La primera val molt la pena només per qui la dirigeix, aquest noi em cau molt bé, sempre que el veig a la tele m'impressiona i em fa riure, Albert Espinosa. Per cert, també pendent comprar el llibre que ell va escriure: Món Groc.

Transiberian, amb Woody Harrelson, Ben Kingsley i oh si!! Eduardo Noriega!!! una de tensió, thriller que s'estrena avui a Sitges, ole!! no me la perdo!!!!

Austràlia, el director Baz Luhrman repeteix amb la Nicole Kidman i filma un conte ambientat en la segona guerra mundial, amb el Hugh Jackman. La història d'una transició física i inevitablement sentimental al llarg de l'esmentat continent. Segur que és maca!!

Oeeee!!! això és el que m'agrada de l'hivern! millora la oferta cinematogràfica!!
ueeeeeeeeeeee

02 d’octubre, 2008

Che

Ahir vaig reprendre un costum... bé, no se si en podem dir costum, no se si està prou arrelat. Quants cops cal repetir un acte per què sigui un costum? Hi ha actes als que mai ens arribem a acostumar per molt que de tant en tant s'hagin de repetir... i hi ha actes que, per molt que ens agradi repetir, millor no convertir-los en una simple costum...

L'acte que vaig tornar a fer ahir, després de temps sense practicar... va ser anar al cine soleta. M'encanta! Ahir vaig ser asquerosament repelent, fins i tot em vaig endur un llibre per llegir mentre esperava a la sala amb els llums encesos!!! uf! és fatal... començo a notar les conseqüències de la desocupació. Estic mal organitzada, perdo temps... espera, espera... si això em passa sempre!!! jajaja

Vaig veure Che, el argentino. Molt xula! La recomano. És una mica com veure un documental, per la forma com esta narrada, però està molt bé. Crec que calen películes que ens facin pensar una mica en la nostra història, que ens recordin d'on venim i qui som. En quin món vivim? Hi pensem, en general, poc. Sembla que la gran majoria dels habitants de la Terra, si més no, de l'hemisferi nord, vivim poc conscients d'on som i què estem fent amb el planeta.

Fa pocs dies caigué a les meves mans una publicació molt especial. El diari que s'ha fet amb els diners que un noi ha "robat" a tot un seguit d'entitats bancàries per entregar-lo a diferents moviments socials. En poques pàgines ens explica l'inhumà sistema financer que ens governa, els lligams amb la crisi del petroli, amb la indústria energàtica i alimentària... tot està ben fotut senyores i senyors. I cal que en parlem. Cal que us informeu.

www.17-s.info

www.aspo-spain.org

Confesso que Robin Hood és el meu heroi preferit... amb permís de l'Indi, és clar. Un noble que robava diners al sistema i els repartia entre els oprimits... tot i que hi ha moltes versions d'aquesta figura literària, la idea essencial em sembla molt atractiva. Aquest acte té un punt heroic de Robin Hood.

Ja us faré cinc cèntims del tema i us posaré altres links. Però cal que ens movem!! com a mínim cal que informem! que parlem del tema i que ajudem a que el nostre entorn prengui consciència del món en què viu.
El sistema energètic se'n va a n'orris... vivim enganyats pensant que la sobirania és del poble perquè cada cuatre anys posem un paperet en una urna... però si cremessin aquestes urnes el mateix dia de les eleccions, les coses no canviarien gaire... vull dir... que no són els governs els que governen... el poder és dels bancs, entitats financeres, grans corporacions empresarials... ho tenim fotut!
Però ep! no ens quedem amb el discurs catastrofista... somiem :)
I actuem al nivell que poguem i volguem.
Recordeu al capità enciam??? Els petits canvis són poderosos!
No deixeu de somiar... no ho deixeu de fer mai :)

01 d’octubre, 2008

Cartellera

La cartellera s'ha reactivat, feia dies que no coincidien unes quantes pelis que jo volgués veure. Vicky, Cristina, Barcelona... ja està vista, en versió original. Val a dir que no m'agraden ni en Bardem ni la Pe, però en aquest cas... felicitats a la Pe, està molt divertida. Em sobra moooolt el narrador i l'estil de docupublicitat del primer tros de la peli, però bé, en vaig sortir prou contenta. Insuportable Main Theme de la banda sonora!

i què hem de veure???
doncs tenen molt bona pinta...
- Cuatro Vidas
- Che, el argentino
- Los girasoles ciegos

i encara que se que no serà una gran pelicula... possiblement sigui dolentíssima, però... ep! El Ben Stiller m'agrada i el Jack Black també... des de Alta Fidelidad m'encanta! per tant vull veure també:
- Tropic Thunder

ja comentarem...

noteu la tardor? ja es nota. :)

28 de setembre, 2008

Arreveure Paul Newman!




El cinema, com tot, canvia. El cinema d'avui no és el de fa 30, 40 i 50 anys... i els actors i actrius tampoc. Avui és tot més efímer i les fames i mèrits semblen més febles... qui sap. No se explicar perquè... no sóc cap experta, encara que m'estimi molt el cinema. Però els grans actors de fa uns anys tenen un valor afegit, alguna cosa que els fa especials, més mítics que els que actualment estan més en actiu. Potser és l'efecte del temps... ja sabeu, allò d'idealitzar el passat, d'idealitzar el que s'ha perdut... Potser és que fa uns anys hi havia menys actors entre els que repartir la fama... i ara tenim massa oferta de cares, homes, papers, películes i sèries... Però no. Hi deu haver quelcom més. Paul Newman. M'agrada. Espero que molta gent vegi les seves pel·lícules durant molt temps! a mi me'n queden moltes per veure!!! M'hi posaré les piles. Bé, doncs, el post d'avui en honor del Paul Newman que ha mort, de ben gran, sembla ser que havent viscut una vida força agraïda i plena... sense haver deixat de fer el que li agradava fins ben gran... espero que li hagi anat bé. Era guapíssim, no trobeu? Arreveure Paul Newman!!

24 de setembre, 2008

Earth, wind and fire...

Tot em ve de lluny. Les cançons que escolto, les coses que estimo, les manies, els defectes i les virtuts. Sempre han estat en mi i a poc a poc tot es desenvolupa.

Si hagués cantat o tocat a un grup... tan de bó hagués estat amb els Earth, wind and fire!!! aaaiaiaiaaaa... say do you remember uooouo dancing in september!!! quina entrada a la tardor... uooouoooo say do you remeber...

Say. Do you remember? Perquè jo sí. I no se què fer amb els records... no et pensis que... no són clars ni m'hi recreo... el meu cos rebutja les sensacions que em provoquenn i no sento. No sento de forma clara... segueixo sent el reguitzell de no-res, de desconfiança i insensibilitat... cap a tu... però alhora això és només un vel... una màscara que amaga un monstre, un dels bons, és clar...
el desenamorador que em desenamori... bon desenamorador serà! com diria l'Ignasi Roda... i els colors de l'arc de Sant Martí.

Pura fachada... facha-da... por que me volví la mas grande represora del amor que sentia. Represión y opresión!! cerré mi boca, encarcelé mi voluntad i condené al garrote vil cada beso que deseaba darte.

I ara volveria locamente a la democracia de mis deseos... que decida el pueblo... pero no. Me da miedo. I además... perdí la fe enmedio de tanta ejecución...

22 de setembre, 2008

Per tercera vegada

Quin empatx de blog avui!
És el tercer post del dia... i serà pura propaganda... jejeje.
He posat al dia la secció "Mira". Ah! acabo de canviar el video del funeral de Graham Chapman, ara la versió és més llarga, inclou quan canten: always look on the bright side of life...
Hi he inclòs un video titulat "nací en los 80", és imprescindible que els nascuts als 80 el mireu... és molt bó i molt friki!!! Ara que ballem entre els 20 i els 30... tirando para arriba, cada cop fan més gràcia aquests records d'infantesa, que sembla ja força llunyana i molt diferent de les infanteses actuals.

També trobareu nous links a blogs... molt interessants.

i prou per avui, si mireu abaix teniu molt per llegir. Petons.

I més petons.

JUGAR



El post d'avui és una proposta de joc... la mama em va portar unes postals de Suïssa, lluny de ser plenes de muntanyes i neu, eren plenes de mans fent ombres xineses... les he fotografiat i us les penjo per si us ve de gust practicar, o els del món educatiu les voleu aprofitar... per cert, que n'he fet fotocòpies per tu Cat, i per l'Olga i el meu germà... i qui en vulgui que demani...

A més d'això... plou... genial benvinguda a l'estació més bonica a la muntanya... la tardor...

La Pluja baixa i puja. Baixa indiferent i ràpida i xoca contra el ciment que li ofereix resistència i no la deixa traspassar... Però llavors la pluja puja.
Puja absorvida per cada fibra dels meus pantalons fins humitejar els bessons...
els peus em rellisquen dins les abarques... se que ja no toquen... però encara no me'n vull separar... els meus dits s'han acostumat a ser lliures i no els vull ofegar... senyores i senyors... la pluja puja! la física és relativa.

Petons.

Ah!! aquest vespre us faig un post amb links a llocs frikis que m'han fet descobrir avui, gracias Dani, por todo.

Tardor


Dema comença, oi? Ara sí, oficialment tancarem l'estiu.
D'acord, em sembla bé tornar a la màniga llarga, a les botes altes, a les mitges suaus, a la sopa calenta, a la castanyada torrada, a les pluges intenses, a les fulles cruixents, a les nits de cinema... A més... m'esperen unes quantes coses a celebrar: aniversaris, un bateig, concurs de flams (desafiando a la maldición, jejej), inici del postgrau, dissabtes a Barcelona, espero que feina... :), sortides a la montanya... ep! que tenim aquella Mola pendent!!! i la bicicleta!!! i potser la ràdio... sí sí, ja us explicaré... i potser tornar al teatre, sí sí sí, ja us explicaré.

Propósitos de enmienda: escribir más, escriure com a mínim 4 contes en dos mesos, estudiar el francès de l'estiu, anar a França algun cap de setmana, no deixar d'anar al club cada setmana, acabar el llibre de cuina familiar... i tenir el blog ben viu!!!

Necessitem canvis al blog, d'acord? Més sentiments, més intensitat i menys propaganda guarra en plan... tot va bé... jejejej AAAhhh! estrenarem una secció de llibres!! Ara estic amb el Retrat de Dorian Gray, de Wilde, impresionant. Només porto unes quantes pàgines llegides i ja hi ha tres-centes mil frases impresionants que us copiaria aqui... Pots estar d'acord amb en Wilde o no... però el que és segur és que et provoca, et fa pensar a fons i et fa sentir!

Per cert, no em puc estar de penjar una foto... perquè la Laura que hi apareix és la que m'estimo i la que vull tenir amb mi sempre.

I no puc marxar sense una primera frase d'en Wilde al Retrat de Dorian Gray, ho diu el provocador Lord Henry al jardí de Basil...

"Nada puede curar al alma sino los sentidos, como nada puede curar a los sentidos si no es el alma."
Què? Té raó o no té raó en Wilde? M'agrada. Ja en parlarem.

19 de setembre, 2008

Una imatge del Delta




La passejada en bici al voltant dels camps d'arròs va ser ben xula.

15 de setembre, 2008

L'hora que veus és l'hora que vius


A un poble, no gaire lluny de Girona.

i no hi ha gaire cosa més a dir... o sí? Carpe Diem


:)

14 de setembre, 2008

Recular

Reculo.
Torno enrere.
La meva vida es mou com un acordió, com una molla, com diuen que es mou la dimensió
temporal... aixamplant-se i estrenyent-se, endavant i endarrere... amunt i avall.
Durant l'estiu és sigut efervescent, viva, boja, alegre, sense temps ni per respirar.
Ara torno a l'enyor. A la tristor. A no entendre perquè segueixo estimant l'inestimable.
M'havia oblidat de tot. Dels viatges, de les sensacions, de l'estima, dels ulls, de l'alçada, del cos protector, del graciós tan dolç... i ara, torno a recordar. Recupero la memòria i reculo.

Però la tornada enrere té un límit. El límit que l'altre posa. El límit que l'altre va marcar amb duresa i desdén (que dirien en castellà... m'encanta aquesta paraula).

Diuen que cal deslligar-se del passat. Ho se. Però no ho sento així. Jo em lligaria amb els llaços més forts i més tendres al passat... a un passat que intento no recordar... la meva vida és plena de contradiccions i altibaixos... em defineix la indefinició i falta de fe.

Te echo de menos. I eso no es lo peor... lo peor (que seria lo mejor en otras condiciones) es que te quiero.

13 de setembre, 2008

dissabte, 13 de setembre...

Quanta genialitat hi ha al món... els Monty Python em tenen enamorada aquests dies... Després de veure Spamalot a Barcelona he fet una bona recerca al Youtube i altres webs sobre el grup anglès. I em tenen enamorada. Tinc unes ganes boges de fer teatre com ells... Si teniu temps busqueu al youtube el video del funeral d'un dels membres, Graham Chapman... en principi no sembla atractiu mirar un video d'un funeral, però val la pena si teniu un bon dia. Jo vull un funeral així, ho dic molt seriosament, tan de bo els meus amics i familiars entonin el mític "always look on the bright side of life" davant el meu cos present o les meves cendres... si més no... que la posin en un cd.

També acabo de fer el xafarder a alguns blogs de membres del mític grup: Se Atormenta Una Vecina. I també a blogs d'amics d'aquests. Allò que passa: entres a un blog, linkes els blogs als que hi accés en el primer... i saltes de blog en blog per les vides de persones desconegudes i semi-anònimes, que potser estan molt lluny, o potser són els teus veïns i mai ho sabrás. La qüestió... quanta genialitat hi ha al món. La gent fa uns blogs maquíssims. I escriu coses molt interessants. El món és ple de poetes, gràcies a la tecnologia del blog podem gaudir de l'art i la poesia qüotidiana d'un munt de persones anònimes... i compartir. I sentir-nos acompanyats en aquest món a vegades tan merdós i a vegades tan feliç...

Mireu blogs. Ja n'afergiré adreces aqui a Molgahar.

petons, :)
i Monty Python!!!!

09 de setembre, 2008

més saballut de ferro




Saballut de ferro




La Festa Major 08 ha estat un èxit (per part meva, jajaja), vaja que m'he divertit molt. En el meu cas ha estat la millor festa major del món !!! Ara en pago les conseqüències, però amb molt de gust. L'estòmac no està gaire fi... tinc agulletes per tot el cos... i alguns blaus, jejejej... no es que la festa major en general sigui molt salvatge, és que ahir vam fer un equip per participar al Saballut de ferro!!! (contra tot pronòstic vam quedar segons, la gent flipa) Us ho recomano. És molt divertit i fa caliu, fa festa Major. Haig de dir que m'encanta que la festa de barraques es traslladi a la Creu Alta. La Creu ALta és un barri que m'agrada, és cèntric i apropa les activitats de Barraques a tota la ciutat. És genial que existeixi una alternativa a la festa oficial, que cada any és pitjor i menys atractiva. Les barraques és confirmen com una proposta de festa major popular i participativa. N'escriuré una bon paràgraf aquesta setmana, per ara dir que ningú s'hauria de perdre les activitats diürnes de Barraques, com el concurs de flams i titius o el de Garrotins. Genial!!!!!!!!!!

Avui estic morta!!! però és una mort tan dolça... :)

02 de setembre, 2008

Més cançons...

You shook me all night long d'ACDC, mireu també el videoclip

Relight my fire, de Dan Hartmann (perfecte!!)

Hard time come easy de Richie Sambora (hem perdut les ganes de despertarnos als matins?? escoltem aquesta cançó i tot passa...)

La tortura de la Shakira (està com fora de lloc si tens en compte els meus gustos musicals... pero és una bona cançó per enviar algú a la merda, a mi m'ajuda...)

Bon dia, estic molt dormilega, una mica esbojarrada i descentrada i massa improvitzadora... també estic incoherent... però tot són fases... i desfases... jejeje

L'Akelarre de Cervera és una festa molt xula, la recomano. i la companyia també va ser molt bona. Olga i Xavi, i els meus nens... que sou macos tots !!!

Sure Know something de Kiss (un rock molt agradable d'escoltar)

i ara Festa Major!!!!!!!! i després potser una mica de seny... o no...

29 d’agost, 2008

Cançons...

All I want for Christmas is you (la versió de la Mariah Carey està bé)(se que està fora de temporada, jejeje, però és una canço genial per cantar-li a algú)

Like a prayer - Madonna (impressionant, heu de veure el videoclip si no l'heu vist)

Gimme Hope Jo'anna - Eddy Grant (m'encanta, i amb missatge)


cada dia m'emociona més la música, m'estic tornant una melòmana , i no és que m'hagi viciat a menjar meló... que de fet el meu vici de l'estiu ha estat la síndria ( i la improvització). Què faria sense la música? sempre hi ha una cançó que expressa el que sento. O sento el que sento perquè m'ho provoca la música que escolto? que és primer... el sentiment o l'elecció musical? tries una música segons com et sents? o et sents segons com per la música que has triat? hi ha un paràgraf genial sobre la possible mala influència de la música pop en els adolescents al llibre que llegeixo, us el recomano: Alta Fidelitat, de Nick Hornby. I quan l'hagueu llegit mireu la peli del mateix títol.

Petons, petons i més petons.